T'acabo de veure passejant
el dol amb una veu amiga.
Per un moment m'ha semblat veure lliscar
la teva mirada vers els meus ulls fixos en tu.
M'han vingut al cap els moments
d'aquella excursió de joves,
quan els anys de naixement eren importants.
Una nit, on ens trobàrem nus en l'hora fosca
d'una nit d'esbarjo i jocs.
Quan les paraules foren els dards
que punxaren egos i desitjos per parts iguals.
Paraules que deixaren el seu primer paper,
per ser la cola que uní els nostres llavis primer
i tot just després els nostres cossos.
Havies triat un altre,
però ara el racó amagat del meu desig,
havia encès la curiositat
de conèixer-me millor en una certa intimitat.
Ens agradà els resultat
i decidírem continuar el vespre següent.
Aquella tarda, fou memorable,
i ens prometérem recordar-la sempre,
i repetir d'amagat les posteriors trobades.
Tenies dos amors diferents,
el que t'havies buscat pensant
en un futur apamat pensant
en el demà perfecte,
i un que et vas trobar en remull,
que com un nenúfar aïllat s'anava convertint
en una ancora que t'unia als somnis
que ja havies deixat volar.
A ell el tenies per la realitat quotidiana,
a mi per somiar i viure les vides
que no podries trobar... amb ell.
Però els somnis, volen
i a mi em vas deixar escapar.
fitaves d'amagat cercar els ulls abans del cor,
fins que em vas tornar a trobar.
Més gran i voldria pensar que més savi,
però em deixa tornar a enredar amb els teus ulls,
i els teus llavis,
perquè mai s'havia desfet el cadenat
que m'unia al teu cor.
Ara passeges amb dos dolors,
els dolor del que has perdut
i el dolor del que encara no has retrobat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada