La mare, gran,
vella, malalta,
s’ha anat fonent
com les veles
que encenia
quan se li anava
la llum.
Amb una motxilla
de records
que no sabia
on els guardava,
i no reconeixia
el que tenia més a prop.
Va sortir derrotada
d’una guerra
i a la fi va perdre
la darrera batalla.
Cada dia era reinventar-se,
treure del no res
com un truc de màgia,
quelcom vital per a la resta.
La mare,
sense temps d’escola,
enginyera en mil afers,
metgessa de tantes malalties,
infermera,...
La mare, callada
en el seu racó cosint
i recosint,
quatre crits
a deshora sortien,
i després t’estrenyia
entre el seu pit.
Quantes llàgrimes callades,
quants mals de cor amagats,
per acabar fosa
dins d’una flassada de pell.
https://nurialaroca.blogspot.com/2023/05/la-meva-mare-tahar-ben-jelloun.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada