diumenge, 14 de maig del 2023

Quan la negra nit era l’únic amic

 


14. In taberna quando sumus

 

In taberna quando sumus,

non curamus quid sit humus,

sed ad ludum properamus,

cui semper insudamus.

Quid agatur in taberna,

ubi nummus est pincerna,

hoc est opus ut queratur,

si quid loquar, audiatur.

Quidam ludunt, quidam bibunt,

quidam indiscrete vivunt.

Sed in ludo qui morantur,

ex his quidam denudantur

quidam ibi vestiuntur,

quidam saccis induuntur.

Ibi nullus timet mortem

sed pro Baccho mittunt sortem.

Primo pro nummata vini,

ex hac bibunt libertini;

semel bibunt pro captivis,

post hec bibunt ter pro vivis,

quater pro christianis cunctis,

quinquies pro fidelibus defunctis,

sexies pro sororibus vanis,

septies pro militibus silvanis.

Octies pro fratribus perversis,

nonies pro monachis dispersis,

decies pro navigantibus,

undecies pro discordantibus,

duodecies pro penitentibus,

tredecies pro iter agentibus.

Tam pro papa quam pro rege

bibunt omnes sine lege.

Bibit hera, bibit herus,

bibit miles, bibit clerus,

bibit ille, bibit illa,

bibit servus, cum ancilla,

bibit velox, bibit piger,

bibit albus, bibit niger,

bibit constants, bibit vagus,

bibit rudis, bibit magus.

Bibit pauper et egrotus,

bibit exul et ignotus,

bibit puer, bibit canus,

bibit presul et decanus,

bibit soror, bibit frater,

bibit anus, bibit mater,

bibit iste, bibit ille,

bibunt centum, bibunt mille.

Parum sexcente nummate

durant, cum immoderate

bibunt omnes sine meta,

quamvis bibant mente leta;

sic nos rodunt omnes gentes,

et sic erimus egentes.

Qui nos rodunt confundantur

et cum iustis non scribantur.

Io!

14. Quan som a la taberna

 

Quan som a la taverna,

no ens preocupem què siga això de la terra,

sinó que ens afanyem cap al joc,

pel qual sempre suem.

El que es fa a la taverna,

on el diner és el qui porta les copes,

això és el que cal esbrinar,

així que escolteu el que us diré.

Uns juguen, altres beuen;

alguns es dediquen indistintament a ambdues coses.

Però entre els qui es dediquen al joc,

d’aquests, uns són despullats

i altres allí mateix es vesteixen;

alguns es vesteixen amb sacs.

Allí ningú no tem la mort,

sinó que confien a Bacus la seua sort.

Primer, per la rica tavernera;

en honor a ella beuen els homes lliures.

Una vegada més, pels captius;

després, beuen tres vegades pels vius;

quatre, pel conjunt dels cristians;

cinc, pels fidels difunts;

sis, per les germanes frívoles;

set, pels cavallers salvatge.

Vuit, pels germans pervertits;

nou, pels monjos separats;

deu, pels navegants;

onze, pels qui dissenteixen;

dotze, pels penitents;

tretze, pels caminants.

Tant pel papa com pel rei,

beuen tots sense llei.

Beu la senyora, beu el senyor,

beu el soldat, beu el clergue,

beu aquell, beu aquella,

beu el serf amb la criada,

beu l’actiu, beu el peresós,

beu el blanc, beu el negre

beu el constant, beu l’inconstant,

beu el rude, beu el mag.

Beu el pobre i el malalt,

beu el proscrit i l’ignorat,

beu el jove, beu el vell,

beu el prelat i el degà,

beu la germana, beu el germà,

beu l’àvia, beu la mare,

beu aqueix, beu aquell,

beuen cent, beuen mil.

Poc duren sis-centes monedes

quan immoderadament

beuen tots sense límit,

per molt que beguen amb esperit alegre.

Així, ens critica tothom,

i així serem pobres.

Que es condemnen els qui ens critiquen

i no siguen inscrits amb els justs!

Bé!

 

Quan la negra nit era l’únic amic

que em parlava,

quan la seva veu

semblava el xiuxiueig

de les gotes de vi

caient gola avall,

brindava per l’amor perdut,

pel cos absent,

per les paraules dolces

que ja no es desfeien

dins les orelles avides

de la teva veu.

Cada glop un brindis,

cada brindis

un personatge

perdut com jo.

Esguerrat el destí

que ens ha unit

en qualsevol taberna pudenta

pel seus pecats

i pels nostres.

I rere cada glop

una altra copa plena

i en mig surant

un etern desig

de mirar-te als ulls

i apropar la boca

als teus llavis color vi.

Ardent el cor

a cada cançó,

a cada miserable esser perdut,

dormitant a la meva vora,

buscava entre tenebres amigues,

les amigues carns

que havien de obligar-me

a oblidar-te,

i que mai ho aconseguien.

Acabats els diners,

acabada la paciència,

acabada l’amistat pagada,

sol entre cossos germans

en la penúria,

em repetia

cada cop més afònic:

on ets estimada?

On t’han allunyat

els meus mots desagraïts?