Besa l’escala

 

Besa l’escala

un riu latent que baixa.

Un arbre mira

una lenta baixada

esperant a qui vingui.

Arcades, voltes

 

Arcades, voltes,

les pedres carregades

de la història

de les petites passes,

també de grans persones.

Juga el pinzell

 

Juga el pinzell

per la blanca façana

i deixa cercles

i moltes paraules.

I, brilla cridant al món.

Fa el pastisser

 

Fa el pastisser

la màgia de la massa.

Ho barreja tot

amb l’experiència

i l’amor de tots el anys.

Petita nina

 

Petita nina,

trist és el món que tu tens,

el cor t’és regat

per llàgrimes càlides

que sobreviuen dins teu.

Un dia que s’apropa

Un dia que s’apropa
podria ser el dia
que de nou pogués besar
d’amagat el llavis cardats
de petons
que em vols deixar.
Un dia que pintaria
de tardor propera
deixaria caure
com fulles les temors
de no retrobar-te
en els nostre amagatall.
Un dia que podria ser
de joia infinita,
es a la volta de la cantonada,
i podria ser la festa encetada
de dits que juguen
a descobrir-te amagada.
Un dia que s’apropa
podria ser el dia
d’una nova il•lusió
que s’esvaeix
com el baf
de les nit fresques
que ja s’enceten entre pluges
que mullen les galtes àrides
dels teus records.

He somiat, Senyora

He somiat, Senyora,
que us sortia de l’escot
una lluna blanca
i que la punta vellutada
em pujava a la boca
per fer-me un petó.
Després han estat
els vostres llavis
que m’han despertat,
amb el cos entre mans,
en el lloc més sòrdid
que vàrem trobar
entre protestes i silencis.
Ens amagàvem secrets
que fèiem néixer
entre petons tendres
i preguntes dels nostres anys,
no Senyora,
no érem tant joves
com volíem aparentar.
He somiat, Senyora,
promeses de nous petons
i de dits entrelligats,
de cossos nus
i racons més perduts.
He somiat, Senyora,
promeses de nits fosques
a mig matí
i deixar-ho córrer
que el temps vola
i se’n va darrera de recances
que ens retreuen
estones de pell i mel,
de sal i d’adéus
que mai s’acaben.

Era una música

Era una música
que a tots dos
ens agrada ballar,
una cançó
que alguna nit estimant-nos,
potser ens vàrem cantar
estrofes senceres
entre petons i carícies.
Jo, ja hi era,
una nova amiga m’estrenyia
entre els seus braços
al ritme d’aquells bells sons,
vells sons
que fa molt de temps
foren nostres,
com el so de moltes nits,
ardents,
de matinada fresca,
de marinada tafanera.
Sortires de la mà,
d’aquell que em furtà la vida,
més enllà d’un passat
que semblava ja enterrat,
et plegares amb ell
com abans nosaltres
compartirem l’espai,
i mentre descansaves el cap
en el seu fort pit,
em miraves no al fons dels ulls,
més lluny,
em volies furtar el racó del cor,
allí al fons,
on guardo els records.
Entre els seus braços
al ritme d’aquells
vells sons
que fa molt de temps
foren nostres,
tornaves a remoure
un desig marcit,
amb ganes de sobreviure
al teu costat.
I ja només ens queda un ball
on no et podré tocar.

Em dius adéu

Em dius adéu
entre dos mots absents,
mentre el silenci,
em dóna l’esperança
que la veu no m’atorga.
Jugues a callar
i em diu la mirada efímera,
endavant,
vine a besar-me
entre les ombres
d’aquell ahir
no tant allunyat.
Em dius adéu
amb presència
de l’espòs
que resta una mica apartat,
mentre mira
i endevina el repòs
d’un somriure
que s’escapa
envers el teu enamorat
absent,
somriu pensat ser el destí,
qui sap si amb l’encert
de saber-se el camí
d’un cor enjoiat.
Em dius adéu...

Us allunyeu, Senyora

Us allunyeu, Senyora,
camí d’un altre amor
que fins ara
us era desconegut.
Els meus mots
us enlluernen el camí
que us allunyen el cor
del meu pit,
d’aquell repòs esperat
en encetar cada nit.
Us allunyeu, Senyora,
vers els braços amics
d’uns altres versos
que encenen el vostre desig
de fugir
de la nostra soledat.
Us allunyeu, Senyora,
i no sabeu el pesar ferit
que em fa sagnar
el vostre despit,
creient-me un nou Bergerac,
mestre de mots
que us parla amb la faç
enfosquida
per cada instant perdut
dels vostres llavis.
Us allunyeu, Senyora
i jo no us puc retenir.