Quan la tarda
es desfà dels darrers
punts de llum
i entra tentinejant
la penombra de la nit
es venç el teu cos
i es separa del meu,
com un comiat de la tardor,
amb els seus colors
davant un blanc hivern
ple de boira
que ja truca a la
porta.
Marxen els llavis
lluny el teus dels meus,
sense un càlid petó
que els alliberi,
queda el tacte dolç
en ambdues galtes
com si sols fóssim
amics,
alhora que et surt del cor
el meu nom i em recordes
que m’estimes.
Ho se tot,
i res em crec,
ja m’entra la fredor
del proper hivern,
de res val que et recordi
mentre te’n vas,
que tu ja ho saps,
que els meus ulls
t’ho diuen a cada instant,
que podria pintar
el teu somriure
amb els ulls tancats,
Quan la tarda
es desfà dels darrers
punts de llum
i entra tentinejant
la penombra de la nit
es venç el teu cos
i es separa del meu,
com un comiat de l’amor
que un dia entre fogons
en vam parlar.
Marxen els llavis
lluny el teus dels meus
deixant-me orfe del bes
que no m’has donat.
