M'encén la sang el teu silenci
i apago el foc amb nous versos
que et diuen de nou t'estimo.
Recordo els moments
en que tu i jo érem un en l'univers,
i eren incomptables
els petons i les carícies
que deixàvem recórrer els nostres cossos.
Em queda la penitència
de no oblidar mai aquell temps,
aquell desig,
aquella sang bullint rere cada mirada.
Encara recordo el lloc de cada piga
i la geografia que estudiàrem
en nits de totes les llunes.
El lloc on cada pèl eriçat
descobria el pas dels meu dits
en la teva pell càlida i aspectant.
Si en encetar estava
amb la sang encesa
pel silenci ara em bull per l'oblit
i hauré de seguir escrivint en versos
que mai llegiràs,
o que mai sabré que has llegit,
per recordar que sempre et vaig estimar,
que no va ser cap miratge de desert,
encara que si ,
el meu futur incert,
sense tu, és el meu etern desert,
atrapat i captiu
en la presó del teu somriure etern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada