Després del versos d'ahir

 

Després del versos d'ahir,

començo de nou el viatge setmanal

per reviure la il·lusió

que cerco cada vegada més cansat.

Arribaré om vius

i caminant avui si amb el bastó

i la bossa per fer les rutines

de cada jorn en la teva localitat.

M'aturaré en el bar del cantó.

Entraré a buscar el diari

encara calent de les màquines

que l'han imprès.

Miraré el cambrer

gairebé tant vell com jo.

Mirant-nos ens entendrem.

Llegiré les pàgines que encerti en obrir.

Escriuré els primers versos,

que després cremaré.

Em veuré amb tres glops el tallat ara calent.

Canviaré les pàgines per llegir-ne de noves.

Assossegat de la rutina encetaré

un nou vers que deixaré sota el plat

del tallat ja buit de contingut.

Esperant l'hora de sempre

amb la incertesa d'un viatge inútil,

llegiré de nou pagines que no m'interessen,

per fer matar un temps

que ja tinc mort des d'un passat gens recent.

Esperant amb la mirada deixada anar

envers la cantonada on hauries de passar.

Com sempre abans de veure't,

em pregunto perquè vinc?

Cada vegada més cansat.

Cada vegada amb una carrega

més gran de desil·lusió.

Tot desapareix en veure't sortir

per la cantonada contraria,

veure't mirar per si em veus al meu lloc

com un sentinella enamorat.

Em revifa el teu somriure

que sempre m'ha sotmès.

Em surt, girant el cap una mica a un costat,

i pensant,

encara en vindré una vegada més,

com faig des de tant temps,

tants anys.

Al poc, el reflex de la teva ombra

fa desaparèixer el paper,

com cada jorn, sense un mot,

sense un bes, sense una mirada,

ni tant sols tocar la mà amb la mà.

Si aquell dia tinc sort,

potser veig el fil del teu somriure

com un comiat,

per mi un comiat enamorat.