Ja no vindré més a la vora de la teva llar.
S'acabaran els viatges silents per veure't passar.
Escriuré això si nous verso de penes velles,
d'amors que jo només recordo.
No demanaré més tallats
en el bar de la cantonada,
ni llegiré mai més el diari
del jorn que s'enceta, per esperar-te.
No hi haurà més mirades furtives envers el cambrer,
ni aquelles de reüll per veure si vas arribant.
S'acabarà el matinar per uns instants de felicitat,
si encerto a tocar de pas el teu dit
en agafar el vers escrit i amagat sota el plat del tallat.
Esborraré de la memòria el camí
que em porta al teu poble,
per no tornar-lo a fer mai més.
Et seguiré estimant, això ho se,
però ara serà des de la llunyania.
Tornant a escriure els records d'aquells dies
ja cremats com els versos del cendrer.
Imaginaré paraules i actes
que ja potser no veuré mai més venint de tu,
em tancaré en la meva bombolla,
de la qual mai hagués tingut que deixar,
per patir silencis i absències.
Marxo, ara si.
Si arribés a temps em veuràs d'esquena,
gaiata en mà i gorra al cap, encorbat, trist,
si però a pesar de tu, un trist enamorat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada