Recordo encara,
ara que la tardor ja és tardor,
el camí dels meus llavis
baixant pel teu cos jove
i aturant-se,
també me'n recordo
de les parades
que et deixaven escapar
xiscles, carícies,
somriures i paraules
com t'estimo.
De vegades encara dubto
de si l'estiu fou de veritat
o només el vaig somiar.
Però em ve a la ment
l'olor de la teva pell
en llevar-te del llit
i anar a ballar
dins la mar matinera.
Em ve el record
del teu caminar
sortint de l'aigua
mansa al teu pas.
Juga la ment
portar-me les imatges
del teu cos
en les llargues nits
on desperts veiem passar
les hores cansades
de veure'ns estimar.
Encara tinc adolorit el cor
pel pes de tot
el que em vas donar,
per deixar-m'ho
com un préstec a retornar,
sabent que era mal pagador.
Tot i així de vegades
els meus llavis
s'estiren cap davant
volent besar el vent
i que te'l faci arribar
allí on ara estàs,
mossegant-me la llengua
per no demanar-te
tornar un estiu proper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada