M’assec a la teva vora,
no em veus,
invisible com l’aire que respires,
com el cor
que no deixa de bategar.
Si tu sabessis que jo hi sóc,
em faries les mil preguntes
que vols fer-me,
em preguntaries
per aquell passat
que compartirem uns jorns
en el temps adormit
d’una felicitat fugissera.
Ara com el dia que s’apaga,
com el sol que viu un eclipsi,
tornaré a marxar d’aquest lloc
sense dir-te:
Sóc jo aquell que esperes!
El meu esperit és un pensament
que no para,
que no descansa
pensant aquells instants perduts,
aquells racons abandonats,
aquells carrers on ja no hi passeja ningú.
Els meus esperits
es queden sempre amb mi,
i m’acompanyen en la solitud.
De vegades es vesteixen de mots
que un dia vaig escriure,
i de vegades són els records
dels petons gairebé oblidats.
Però sempre els meus esperits
tenen la imatge
i l’olor de la dona
que mai m’he oblidat d’estimar.
Et pinta el temps en la distància
una capa de silenci i d’oblit.
I mentre només tremoles
amb els petons baixant als teus llavis,
la resta del temps et se indiferent.
Jo sé el color de cada instant
que passo sense tu
i l’olor de la distància
que s’allarga a cada moment.
Sóc el record d’uns ahirs
que no enyores,
però que els dits
fan renàixer el tacte
de la teva pell
quan les meves mans et toquen.
Cau la mirada com un ocell
abans de batre les ales
i iniciar un vol cap a la llibertat.
Surt la veu en un cant
càlid i ascendent.
Floreix el silenci en la flor
dels teus llavis a l’inici de cada petó.
Trauré el cap
per la finestra
on la mirada
cercarà el silenci
del cant
per la llibertat.
Quina pau!
https://carmerosanas2.blogspot.com/2024/04/des-de-lhabitacio.html
