M’assec a la teva vora,
no em veus,
invisible com l’aire que respires,
com el cor
que no deixa de bategar.
Si tu sabessis que jo hi sóc,
em faries les mil preguntes
que vols fer-me,
em preguntaries
per aquell passat
que compartirem uns jorns
en el temps adormit
d’una felicitat fugissera.
Ara com el dia que s’apaga,
com el sol que viu un eclipsi,
tornaré a marxar d’aquest lloc
sense dir-te:
Sóc jo aquell que esperes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada