La vida em dóna l’esquena,
i la veu en el silenci,
el dia quan es fa nit
i la nit quan surt l’albada.
Amics que marxen
i veig l’esquena allunyant-se.
Amors que es fonen
i queden de resta,
les cartes amb el remitent
mirant al cel
i els records esperant el futur.
Veig aquest quadre,
em dóna també l’esquena
i em sembla que no vol que el miri,
que d’alguna manera l’ofengui.
Però jo com sempre
m’estic equivocant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada