Ara, t’has posat les ulleres
i jo em reflexo al teu davant.
Ara, somrius
amb aquest teu somriure brillant.
Ara, m’escoltes parlar
del que voldria parlar la meva mirada,
però no em sents perquè la gola tremola
al pronunciar les paraules que vol dir.
Ara, veig que el món
no tornarà a donar-me
una altra oportunitat
i jo segueixo callat.
Ara, em preguntes
si recordo el teu enamorat,
aquell que un jorn va marxar
per no tornar.
Ara, plora el cor,
el teu, el meu,
tots per una mateix penar,
el d’un amor que ja mai tornarà...
a ser realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada