Per un moment et deixes estimar

 

Per un moment et deixes estimar.

No se perquè,

però els teus llavis

deixen petons en els meus

i em demanes les carícies

que sempre em negaves.

Lluites amb el temps,

per no deixar enrere el que ara ofereixes.

Tanques els ulls a l’oferir-te

i em deixes plantat al cos el dubte.

Vens a mi i em demanes

que sigui jo pensant segurament en l’altre.

Sabent que el llavis són els meus

i els dits que et cerquen també.

Fas de l’absència un engany

i de l’engany una necessitat.

En mig em fas estar a mi,

desitjant que fos

d’una manera menys distant,

d’una altra manera.

Però ara, et deixes estimar,

tot i que no sé qui vols

que sigui en aquests instants.