Un nou viatge a la ciutat de l’amor perdut

 

Un nou viatge a la ciutat de l’amor perdut.

Com perduts en el record

el nombre de tallats que he deixat,

buits sobre la taula de marbre rodona

del cantó d’aquell bar.

Duc encara la resta del bloc,

que sembla passar la fam de les paraules

que t’he escrit,

arrencant després cada full batejat

pels mots que el cor m’ha triat.

Aguanta encara el bolígraf

i gairebé sembla nou,

ningú sap que és el tercer

que he anat canviant per escriure els mots

que llegeixes i els que he cremat.

No compto els diners gastats entre viatges i tallats.

Ni que sense parlar gairebé gens

he trobat una amistat, el cambrer.

Mirades, braços alçats i adéus fins aviat.

Jo sempre amb l’uniforme de la roba del darrer comiat,

envellida i gastada, d’un altre temps passat.

Tot per veure’t un instant,

agafant al meu davant el paper versat

que diu quan t’estimo, i recordant quan m’has estimat.

Rutina que algú diria estèril, i que no penso abandonar.

Darrerament d’amagat, afegeixo gotes de  rom.

Engoleixo d’un glop el que he afegit,

em sacseja la gola,

i omplo d’aire les narius,

fent entrar l’aire fins al fons,

abans d’aixecar el cos,

agafar el bastó i alçant la mà,

encetar un camí que cada jorn em juro el darrer,

ja se  que mai compliré aquest jurament.

Tot per veure’t

de nou un instant agafar com si no hi fos,

el meu paper versat

i seguir amb la mirada el teu cos

com un jove enamorat.