El dol tant recent, s’omple de silencis
que ja no cerquen respostes.
Les mateixes paraules són silencis
que es repeteixen.
Vull compartir com no,
tots els silencis que em permetis,
totes les paraules que esperes,
i una molt llarga abraçada
per fondre les nits i les enyorances.
Vull ser una més de les ombres
que t’envolten mentre cerques branques
on descansar el cos.
Aquest any les festes et semblaran estranyes,
però tens la força dels records,
un llibre obert de vivències viscudes tots dos
abans de créixer fins els darrers moments.
Potser les meves paraules
t’arribaran una mica d’es biaix
i et deixin alguna llaga, i alguna llàgrima.
Deixa’m acabar
amb un bes endormiscat a cada galta
tinguis per un instant un somriure a flor de llavis,
encara que trist per aquells que t’estimen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada