Em deixa la nit
recuperar-te en somnis.
Em deixa la nit
somiar-te la pell
amb la meva pell.
Em deixa la nit
olorar la fragància
que m’entra
pel finestral després
que tu te n’anessis
del nostre niu.
Em deixa la nit guardar
en els llavis
el tacte dels teus.
Em guarda la nit
d’aquell adéu
que mai es va desfer.
De la mà
tinc la llibertat de triar.
De la mà
el fet que puc fer
el que crec
que s’ha de fer.
Miro al cel
i pregunto
que puc fer.
Miro al cel
i pregunto
que he de fer.
El temor i la raó
són ara els dimonis
que es barallen
per guanyar,
o els àngels.
Les veus i els crits
em terroritzen
si no puc fer res,
Deixant enrere
tots els dubtes
i tots els temors,
allargo la mà
i em surt de dins d’ella
la taula salvadora
dels que criden
en forma de corda xopa,
per on pujar al vaixell.
Com una història
que conec com si jo mateix
l’hagués escrit,
l’hagués viscut.
El meu cos es remou
a cada remors
de les paraules
mentre llegeixo
la teva experiència.
Com si haguessis vist
per un forat part
de la meva
i la contessis
en veu alta.
Tants records perduts
en els records
que em mantenen viu.
Tantes hores coneixent-nos
i tenir a l’abast la teva pell
i els teus llavis.
Olorar el perfum
de la teva fragància
que s’escapa del teu cos.
Viure aquelles ocasions
com si encara poguessin
ser de nou realitat.
Trencar-se
en tantes parts el meu cor
com fugides hem tingut
que anant cosint.
Si lo senzill fora oblidar-te,
perquè cerco el camí difícil
de tornar a tu
entre les imatges velles?
Si el meu enyor
creix a cada moment,
com es què em torturo
esperant que donis
el primer pas?
Vull sentir
de nou el teu alè
en el meu clatell,
i després les mans
acaronant-me de nou,
per més tard sentir el llavis
caminant pel meu cos
per iniciar una nova vivència
que qui sap si...
Durarà per l’eternitat.
El verd de l’esperança
em calma
i quan fluixeja la tardor
m’omple de serenor.
Em parla el riu
amb remors
de marxes riu avall,
per conèixer indrets
que altres aigües
han fet vells.
I que veuran
en el seu viatge
ja sigui a peu
o per l’aigua?
Pot ser coses
que ens omplin
de curiositat?
Potser coses
que ens deixin regust
de tristor
en deixar-les enrere?
O sortiran guanyant
les alegries
que guarden
els records?
S’alça el sol
en un curt vol
de matinada.
Besa de passada
les teulades del lloc
i et troba estirant les ales
preparant-te
per dansar pel cel.
Hi ha ganes de marxar.
Potser per escapar.
Potser per conèixer
noves contrades.
Per fer noves amistats.
Per trepitjar noves terres,
costums diferents.
Bats les ales
per escalfar-les
i en no res et prepares
per alçar el vol,
en un llarg camí.
Qui sap si...
si les manetes
del rellotge
de la vida
et duran de nou aquí?
Qui ho sap...?
