Sembla que amb el silenci,
tu també em duguis la soledat,
companya en nits de vetlla,
Llapis de versos
que no vull cantar.
Jo també voldria
xiscles i sons de passió,
però m’arriben petons
que són imaginació.
Voldria que m’esperesis
a la porta
per entrar junts ben abraçats,
però qui m’abraça és la soledat.
Jo voldria nits d’escalfor plena,
abraçat als teus braços
i sentir el teu cor dins de mi.
Llavis ardents amb pell càlida
sota llençols de cotó,
mirant per la finestra
després de fer l’amor.
I veig estels papallonejant
rere els vidres oberts,
tu al meu pensament
i al costat la soledat.
Els plats bruts sobre la taula,
el menjar per acabar,
la gana encara no arriba
perquè amb tu havia d’arribar.
Els dies semblen més freds
si tu no hi ets,
si volguessis vindré,
fer-me una estona companyia,
dir un t’estimo fluix
que només el cor sentís.
Un prémer fort la vida
abans que vulgui anar-se’n,
un massatge al cor
amb els teus llavis.
Tantes petites coses,
tantes coses importants.
Que no tinc
perquè m’acompanya la soledat.
Vine amb mi,
és l’únic crit que et vull dir,
vine amb mi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada