De nou s’apropa el record,
el teu record.
El record dels darrers dies
que compartirem abans
d’aquella fugida infantil
que ensorrà la nostra vida
com un castell de cartes.
Ara després d’aquell furtiu instant
la por al no o la vergonya
et manté silent.
Però jo sempre guardaré
en el pensament
els moments feliços,
quan a la teva rialla
li seguia la meva,
quant els nostres dits
aprenien a conèixer-se.
Quan els nostres llavis
tastaven la dolçor
ara perduda.
Vaig aprendre a estimar
i després a desil·lusionar-me
a la teva vora,
però mai deixaré fugir del meu cor,
l’amor que compartirem.
Ara li conto cada nit a la lluna
dades teves,
com eren els ulls,
l’alçada dels pits,
el color dels mugrons,
totes aquelles intimitats
que ningú més sentirà de mi,
fins i tot les nits
que la lluna s’amaga,
se que està allí
i em deixa parlar...
de tu, estimada.
