Retalla el dit
la capsa dels records.
Imatges que el temps
em va portar
i que m’han acompanyat
en fer-me gran.
Històries meves
en quan les he arreplegat
i guardat com una col·lecció
que m’he fet meva
de les vides d’altres.
I ara, com fills grans,
han fugit de la casa del pare.
Torno a cercar noves imatges
i en tindré tants cura
com amb els que han emprés
el vol fora de mi.
Entre begudes i paraules
trobes mirades perdudes
que cerquen i troben.
Passada la festa
queda la ressaca
dels pensaments
que volen,
d’allò que els ulls veuen
i potser no creuen.
Entra la sospita
i marxa la son.
S’allargassa el temps
esperant el retorn
i quan aquest ve,
tria un altre llit,
un altre capçal.
Queda el record
de les paraules,
rialles i música,
malauradament
també queda la certesa...
D’un país,
d’una guerra
d’un pensament oposat,
en marxa l’home,
per trobar una terra
que ve també
d’una guerra,
que precisa homes
com ell per guiar
un ramat ple
de pors i silencis.
Un home,
una creença,
llengües
que es destrien
en un lloc on tot manca,
on tot és silenci,
on tardarà en sortir el sol
d’aquells dies grisos
i freds de la por.
Vols adormir-me
com a home, com a jo.
Vols la meva ment.
Em deixes pastant
el que em dons
i esperes de mi el bàsic.
M’ofereixes el que vols
i em dius que és el que vull.
M’eduques en un silenci mental
que no et molesti.
Però penso
que encara no sóc jo
aquest que tu dius.
Em sembla
que encara tinc
un parell d’idees
per millorar el meu món
i el dels altres.
Mentre tingui llibres
a l’abast de la mà,
procuraré no adormir-me
dins de les teves paraules,
amb les teves paraules.
Escoltant la cançó
no se si el que visc és vida
o la vida és la cançó.
Endavant
amb caigudes i alçades,
no puc girar en mi mateix
i a més a més em marejaria,
segur.
Peó escoltant-la
veig moltes
pinzellades conegudes.
De vegades sembla
que cantés la meva vida.
I tot i així faig la vida
en línia recta.
