Em
quedo mirant la mar.
Com
un nàufrag sotjant
un
futur possible,
una
incògnita,
una
eternitat
a
terminis
que
es paguen
a
la posta de sol.
Ni
el sol
que
dóna colors
als
meus records
es
queda
per
oferir consol.
Ni
tant sols la lluna,
amant
intermitent
es
manté al meu costat.
Mentre el cos es desfà
en
el pas constant del temps,
van
sorgint els fetitxes
de
la meva vida,
com
esquelets
del
passat,
fòssils
per
un llunyà esdevenir.
A
la fi,
poemes
reflectits
en
espills
dins
la sorra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada