Desfaig
la pedra per fer un home mort,
que
en mirar-lo em fa créixer la vida.
De
deu una es fon i en queden nou.
Volen
les paraules per fer aixopluc
de
les pors i matalàs amic per descansar.
De
nou una es fon i en queden vuit.
Pinten
camins guspires d'estels
i
s'ajunten en trossets per fer el cel.
De
vuit una es fon i en queden set.
Un
somni surt d'un barret
i
s'enlluerna amb rajos del teu mirar.
De
set una es fon i en queden sis.
Ballen
les fulles danses aèries
en
una tardor de colors canviants.
De
sis una es fon i en queden cinc.
El
mirall del llac em retorna la imatge
d'un
home vell xop d'aigua.
De
cinc una es fon i en queden quatre
El
vent fa sons entre les plomes
d'un
àliga que em crida des de dalt.
De
quatre una es fon i en queden tres.
Cruix
el peu en la catifa blanca,
i
puja poc a poc el fred fins glaçar-me el cor.
De
tres una es fon i en queden dos.
Un
tall regalima sang pel llenç
de
la pell i s'imprimeix la vida que marxa.
De
dos una es fon i en queda una.
Desfaig
la pedra, mentre volen paraules
i
guspires pinten camins de somnis
que
surten de barrets imaginaris,
ballen
les fulles sobre mirall d'aigua,
mentre
sonen cançons de plomes de neu.
A
la fi la sang s'escapa i em deixa sol...
davant
la soledat i l'oblit,
davant
del record del teu mirar,
d'un
tacte i un so,
versos
d'un poema inacabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada