El
vidre era el meu escut
d'un
pluja freda,
no
hi havia ni cortinatges
ni
batents per tancar.
N
o ho hauria fet.
El
seu repic irregular
era
hipnòtic
i
mirava sense esme
més
enllà dels milions
de
gotes suïcides
que
no deixaven de caure
des
d'un cel
cada
cop més negre.
La
natura és movia
amb
la velocitat fixa
del
cotxe
i
veia com els tolls
del
meu voltant respiraven
a
cada gota
que
els hi queia,
i
sense adonar-me'n
jo
mateix mantenia al uníson
el
ritme del meu cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada