La darrera habitació,
on s’acomiadaren
els nostres cossos,
fou la d’un hotel,
polit, brillant,
lluminosa.
El lloc on l’adéu
fou més asèptic.
Un tall de cirurgià
per desfer-se’n
que ja et feia nosa.
La calidesa d’aquelles pells
abans del comiat,
els lliscar dels quatre llavis
pel perímetre corporal.
El cos tens en abandonar-se
per darrer cop al plaer amagat.
Tota una cerimònia
de continuïtat
que es va fondre
en tapar el vestit
allò que havíem estimat.
Un no sabia, que era el final.
L’altra va esperar
per fer-ho entrar en acabar.
Foscor.
Silenci.
Perquè?
Ni paraules ni fets,
tot ho vares decidir.
Sense discussió.
Però em vas dir
que encara hi havia amor.
Que em tindries
per sempre al cor.
I el meu cor?
Lluny, tant lluny
com en els intervals!
Un petó.
Una beguda
en una terrassa d’un bar.
Una conversa.
Un final gens feliç.
Tu també vas plorar.
Ha de ser així!
Quin trist comiat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada