Miro el jardí,
creix la flor,
la flor que el cor et lliurarà
un matí no llunyà.
Un petó,
un bes de flor,
de sang el pètal
i d’esperança la tija.
Però també hi ha espines,
d’absència,
de tristor,
de silenci,
de carícies
que no arriben,
ni de cossos
que s’apropen.
Massa espines
per a tan poca flor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada