Amb aquest cos
que el temps t’ha perdonat
i has envellit
amb una dignitat que envejo.
Amb el clotets picar
d’aquelles galtes
que tant m’agradava acariciar,
et veig passar
des del mateix lloc
des de fa tants anys
m’has evitat.
En sabies
de la meva presència.
En sabies
de la meva estimació
callada i pertinaç.
Avui,
com si fos un aniversari personal
d’hores mortes al teu costat,
mirant-te passejar
acompanyada dels teus,
t’has apropat.
Avui, si.
Avui és el dia
en que em permets
fer-me visible als teus ulls
i al teu cor.
Com cada vegada
que succeeix,
entres al bar,
i amb un somriure radiant,
saludes al cambrer.
Vens a la meva taula,
i com sempre reculls el ram
de divuit roses,
farcides d’amor i espigalls.
Em mires als ulls.
M’envies el petó
que em pertany,
i lliscant els dits
abans d’agafar el ram,
em toques la mà,
em mires i tant fluix
que em sembla
que ho he somiat,
em dius t’estimo.
Amb el ram a les mans,
t’acomiades del cambrer
i de la resta de la gent
amb aquella giragonsa
que fa tant de temps
em va enamorar,
dansant el cul
al so inaudible
d’aquella nostra cançó
que ballàvem plegats
fa una eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada