Rere el vent
que besant
s’endugué les cendres,
les paraules,
els pensament
i em deixa com sempre
els silencis
i solament
els records de vells ressons
a l’abast de l’esperança.
D’un potser repetit
fins creure’l veritat.
Vull veure la tija d’aquell vers
fet paper a mig cremar
onejant al vent del desig
de seguir endavant.
M’assec,
vull descansar
d’aquest sempitern
esgotament d’estimar
un cor buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada