Tinc al jardí rosers
que enfilen les punxes
i em fan sortir la vida roja
que corre lentament
per dins meu.
Me l’estimo ferit
de llum i colors,
de fragàncies
i enyor per tu
que les volies obertes i vives.
Ara passat el temps
de l’esclat,
em miren pansides
i arrugades,
com un mirall del rostre
que en te cura.
Cada flor em recorda
una estona amb tu
o per a tu,
un record d’un mot,
d’un gest,
un somriure
que s’ha escapat
en algun instant descuidat.
Passa un temps lentament
i creixen els capolls,
per fer-se boniques flors
de tots els colors triats
i em quedo assegut
davant els rosers
guardant cada un
els instants perduts
entre els flaires domesticats
de les flors obrint-se
i envellint fins
que el darrer pètal
caigui al terra ple
de les espinoses fulles
dels gegantins pins.
1 comentari:
La vida segueix els seu ritme, els sentiments van per un altre cantó...
Salut !.
Publica un comentari a l'entrada