Com
una boira, etèria i freda
se
m'apareix quatre jorns a l'any,
envoltada
de fredor,
que
em gela el cor.
Però
sempre li dic a cau d'orella
que
l'estimo i ella no em respon.
Somriu
i allarga la comissura
d'uns
llavis orfes del meu alè,
dels
petons que voleien pel seu cos
tant
de tant que cada cop
cerquen
de nou el camí.
I
quan no hi es,
quan
l'esperit no em respon
apareix
amb altres llavis
i
un cos que no sempre respon al record.
De
vegades la trobo en racons amagats
amb
olors de licors barats.
De
vegades màscares d'engany
em
porten un cos que podria ser ella,
de
matí, es vesteix i es lleva.
fuig
sense fugir,
No
és el lloc, no és la persona que volia.
Estudio
el mapa del seu cos
pel
davant i pel darrera,
per
trobar el pas
que
em porti al camí autèntic.
Embogeix
el meu cor
del
fracàs de cada intent
esperant
la boira
que
retorni amb el fred de la nostra relació.
Un
dia em dirà fluix, ben fluix
un
sol cop, que m'estima,
i
potser ja no marxarà,
canviant
la boira per un baf ple d'escalfor.
Potser
un dia, ho farà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada