La
meva ma es fa vella
la
teva no deixa de tremolar,
la
por, es una vànova
que
et poses per mudar,
els
ulls llagrimegen
galtes
avall
gotes
plenes de temor,
negres,
blanques,
de
mil colors,
que
no pots abastar.
Un
mal vell,
que
ve de dins
i
quan surt
la
veu són plors
i
sanglots
que
no saps esbotzar.
Tot
es tant gran que no pots,
i
tot ho vols engegar
amb
llàgrimes i plors
que
et venen tot just a tapar.
Tot
es tan gran
que
no hi abastes el final,
i
plores entre plors,
caramels
embolcallats amb la temor
que
t'ofega cada jorn.
Et
veus sola
a
pesar de les mans
que
s'allarguen per abraçar
el
cor dolgut,
que
pateix
i
fa patir al teu voltant.
Un
altre plor surt,
esperem,
Amor,
que
sigui un plor finit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada