No
veus la Lluna
blanca
i gran d'aquesta nit,
closos
els ulls
amaguen
un mar
que
vol encetar el camí
per
fugir.
Premen
els braços
un
cor feble
que
ja enceta a tremolar
i
es desfà el bell somriure
com
sucre a la boca
d'un
infant.
Amor!
Els mots són plors
i
les veus sanglots.
El
cos una tremolor
que
m'ofega el cor.
El
dol que l'ànima porta
ens
fa anar a tots de dol
i
malalt el silenci
de
les cambres
on
sense ser joc,
juguem
a la vida,
com
si la vida fos joc.
I
a cada torn perdem,
i
a cada volta, sanglots,
que
no veig.
Quan
et prem
entre
el meu cos.
Dolça
dona,
de
tots els jorns, Amor,
que
et fons com la boira,
d'un
dia de sol.
A
la nit el gebre
li
dóna gust de mel,
reposes,
dorment,
amb
un llaç
fet
d'escalfor
i
petons,
amb
cura deixats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada