Han
perdut
el
compte
dels
anys,
dels
propis
i
dels que junts
han
gastat.
Com
peces
de
porcellana vella,
com
nines
que
aprenen
a
caminar
Amb
gaiata
vella
ell,
amb
crosses ella.
Agafats
del bracet,
abrics
de llana
i
ell, barret.
Entre
passa
i
passa
s'expliquen
mil
esdeveniments
i
quan s'aturen
el
mon és fa etern.
La
veu es flonja
l'oïda
un desgavell,
viuen
sol,
entre
el passat
i
el present,
i
discuteixen
de
vegades
-però
molt fluixet-
per
si demà plourà,
o
quin temps farà.
La
resta ja la saben.
Teixits
amb fils
d'un
amor
que
s'ha anat gastant,
tota
una eternitat.
Han
perdut el compte
dels
seus anys,
però
saben
que
en tenen
més
per endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada