Estima'm,
que no se que pensar.
T'estimo poc a poc des de lluny,
com costa viure una vida
que no se sap com acaba.
Estima'm pels mots
que et vaig dir cada nit
quan m'ensenyaves a estimar.
T'estimo pels petons
que deixaven petjades fins al cor
en la pell nua del nostre cos comú.
Estima'm per les nits
que callaves un t'estimo
que volien dir els ulls clucs
de tantes foscors compartides.
T'estimo a pesar dels silencis
i l'espai que tants cops ens separen.
Estima'm a pesar dels altres llavis
pels quals et deixes estimar.
T'estimo amb la sang dels meus versos,
i la llum dels estels
que no volen morir en sortir l'albada.
T'estimo per les estones
que et tinc callada
esperant l'única paraula
que mai m'has dit.
T'estimo per la pell nua
on aprengué geografia.
T'estimo per la història
de la teva mirada
que mai m'explicaràs.
T'estimo sense demanar més silencis.
T'estimo esperant els petons
que arriben en retràs.
T'estimo esperant recordar
el tacte de la pell
que s'amagà una
tarda d'un estiu llunyà.
Estima'm encara que no sigui veritat
o estiguis pensant en un altre cor
que et faci bategar il·lusionada.
Estima'm pensant
que sempre t'estimat sabent
que t'escapaves amb el darrer mot
furtiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada