Mira la flama de la foguera,
son festes al poble i la gent canta i balla.
I menja, sobre tot menja.
Però a ell qui el menja és el foc,
no el de la foguera,
el foc de l’absència.
Com la primera flama
que encén la llenya
i ella sola creix,
així em crema
a teva... l’absència.
La flama d’un dia sense ella,
la cremor d’un cor
que se sent abandonat tot
i que les paraules consolin,
l’aflicció de les flames
que m’envolten.
La gent canta,
riu no saben que les seves flames
no són les meves.
M’arrauleixo en un racó tant em fa,
si el fred de l’hivern em gela.
Si ja tinc el cor gelat,
envoltat de les flames de la soledat.
Em creia fort de vèncer
el foc del meu voltant
i ara, ara em sento derrotat.
No pels crits la festa i la xerinola,
em sento derrotat per la meva soledat,
filla de les flames de la teva absència.
Vindrà el nou dia
i vora les restes de la foguera festiva,
algú potser veurà
les meves cendres en el mateix racó
on em gela la freda nit d’hivern,
mentre el teu foc, em cremà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada