Com un temps fora del temps,
un silenci rodejat de paraules,
un encreuament de camins i mirades.
Una conjunció inesperada.
Un havia de passar i va passar.
La química d’una mirada,
l’olor inundant les narius
i esclatant dins del cap.
Tot fora de nosaltres no existeix,
ni existirà fins la fi del xoc
dels nostres cossos.
Llavis cercant camins
que els duguin al paradís del teu cos.
Dits dibuixant rastres en la teva pell
per no perdre’s en el seu retorn.
Cossos que s’uneixen en un ball eteri
que durarà fins la posta del sol.
I potser tot s’acabarà en una boira d’oblit
quan els cossos descansin un al costat de l’altre,
sense pensar, sense rancors,
a lo millor amb un xic d’enyorament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada