Carrer
amunt
d'un
diable pla,
creuant
amb
Pere el gran,
un
llarg camí
que
deixa enrere
un
parc,
que
sant Julià
s'anomena.
Segueixo
un camí
escorant-se
un
xic
i
deixo a la dreta
una
Catalunya avinguda
marcada
per fileres
d'arbres
que
potser mai ens
faran
ombra alhora.
Em
venen flaires
de
pizza
i
es pinten records
llunyans,
amb
forma d'arcs
de
circumferència
coberts
de tomata
i
mozzarella.
Penso
si no hauria
d'aprendre
d'un cop
per
sempre
a
anar amb bicicleta,
vorejo
una verda illa
i
surto a un balcó
de
les clotes,
més
enllà d'on Ferran
té
un carrer també.
Veig
una façana
de
façanes repetides,
un
llarg caminar per endavant.
Faig
una ziga-zaga
fins
arribar a la granada,
on
m'hi afegeixo,
aturant-me
un moment
per
veure l'oasi.
Se'm
creua Igualada
i
en un revolt
omplo
el depòsit.
Fujo
com si anés
a
sant Sadurní.
Deix
el cotxe,
reposo
a l'espiral
entre
parc i plaça.
Desdibuixo
records vells
i
en vesteixo de nous,
que
ni son records
ni
mai ho van ser.
Només
preguntes a l'aire.
Respostes
penjades
de
llavis àvids de petons.
Que
hagués passat?
Deixo
enrere
la
plaça de l'abat,
dono
un pas rere un altre
pel
carrer del Pere Mas.
Veig
el pati
i
encerclo un mon
que
no és el meu,
i
aviat deixarà de ser el teu.
He
vingut, un dia qualsevol,
un
ahir, un passat
gens
llunyà
per
veure un mon, el teu,
i
fer un comiat,
a
un potser.
Ara
també perdràs
els
sons,
aquells
sons
que
fins ara t'envoltaven,
que
mai marxaran.
T'he
vist de lluny,
potser.
No
t'he cridat,
segur.
Bressolen
llàgrimes
d'uns
ulls
vells,
des
d'avui més vells
encara.
Ulls
de mil adéus,
i
d'un comiat.
I
em dius res?
No,
calles!
Un
lleuger sospir
s'escapa,
alè
d'un esglai matiner.
Pujo
al cotxe
i
me'n vaig.
Un
adéu en un instant
a
tants anys de treball.
Tu
hi ets!
Jo
hauré marxat!
Com
sempre camins
desaparellats,
mots
silents de poeta
contra
crits d'infants,
petons
a l'aire
que
s'escapen
i
que ningú recollirà.
Segueixo
per sant Sadurní
fins
trobar els segadors.
Pujo
pel balcó
d'on
abans he baixat
i
retornant pel pla del diable
rere
Eugeni d'Ors
enfilo
via Tarragona,
deixat
l'àgora
sense
fer furtives xerrades.
Deixo,
això
si, pagat
un
preu elevat.
Una
vida que mai vaig viure.
Una
vida que mai podré oblidar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada