divendres, 15 de juny de 2018

Carrer amunt


Carrer amunt
d'un diable pla,
creuant
amb Pere el gran,
un llarg camí
que deixa enrere
un parc,
que sant Julià
s'anomena.
Segueixo un camí
escorant-se
un xic
i deixo a la dreta
una Catalunya avinguda
marcada per fileres
d'arbres
que potser mai ens
faran ombra alhora.
Em venen flaires
de pizza
i es pinten records
llunyans,
amb forma d'arcs
de circumferència
coberts de tomata
i mozzarella.
Penso si no hauria
d'aprendre d'un cop
per sempre
a anar amb bicicleta,
vorejo una verda illa
i surto a un balcó
de les clotes,
més enllà d'on Ferran
té un carrer també.
Veig una façana
de façanes repetides,
un llarg caminar per endavant.
Faig una ziga-zaga
fins arribar a la granada,
on m'hi afegeixo,
aturant-me un moment
per veure l'oasi.
Se'm creua Igualada
i en un revolt
omplo el depòsit.
Fujo com si anés
a sant Sadurní.
Deix el cotxe,
reposo a l'espiral
entre parc i plaça.
Desdibuixo records vells
i en vesteixo de nous,
que ni son records
ni mai ho van ser.
Només preguntes a l'aire.
Respostes penjades
de llavis àvids de petons.
Que hagués passat?
Deixo enrere
la plaça de l'abat,
dono un pas rere un altre
pel carrer del Pere Mas.
Veig el pati
i encerclo un mon
que no és el meu,
i aviat deixarà de ser el teu.
He vingut, un dia qualsevol,
un ahir, un passat
gens llunyà
per veure un mon, el teu,
i fer un comiat,
a un potser.
Ara també perdràs
els sons,
aquells sons
que fins ara t'envoltaven,
que mai marxaran.
T'he vist de lluny,
potser.
No t'he cridat,
segur.
Bressolen llàgrimes
d'uns ulls
vells,
des d'avui més vells
encara.
Ulls de mil adéus,
i d'un comiat.
I em dius res?
No, calles!
Un lleuger sospir
s'escapa,
alè d'un esglai matiner.
Pujo al cotxe
i me'n vaig.
Un adéu en un instant
a tants anys de treball.
Tu hi ets!
Jo hauré marxat!
Com sempre camins
desaparellats,
mots silents de poeta
contra crits d'infants,
petons a l'aire
que s'escapen
i que ningú recollirà.
Segueixo per sant Sadurní
fins trobar els segadors.
Pujo pel balcó
d'on abans he baixat
i retornant pel pla del diable
rere Eugeni d'Ors
enfilo via Tarragona,
deixat l'àgora
sense fer furtives xerrades.
Deixo,
això si, pagat
un preu elevat.
Una vida que mai vaig viure.
Una vida que mai podré oblidar.

Cap comentari: