Em vens a la memòria
estirada sobre un mur
emblanquinat.
Mirant-me de fit a fit
rere aquestes ulleres
de sol que t’ajuden
a amagar els teus ulls dels meus.
El somriure emmarca
unes dents que amenacen
amb un mos dels que t’agraden.
La resta,
el cos ja me l’has fet
aprendre de memòria.
Te ben asseguro
que si fos un desert,
no em perdria.
Estàs a punt d’aixecar-te,
per venir a mi,
saltant d’un bot
i endrapar-me el coll
entre els teus braços.
Després les boques
es fusionaran en un bes
llarg i càlid.
La resta...
La nit dirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada