Regala la muntanya l’aigua que el cel li deixa

 

Regala la muntanya l’aigua que el cel li deixa.

Baixa fent dels secans rieres,

el que era silenci de grills i vent,

ara canta baixant al gorg

la veu de l’aigua lliscant pedres avall.

El sol d’un estiu forçà càlid et convida a posar la mà

en la frescor que l’aigua duu i refrescar-te amb ella.

Regalimen gotes les branques herboses

que han volgut tocar el petit torrent

i ara dansant entre el lleuger pes de les gotes

que s’abracen i el vent que juga a fer-les caure.

Hi ha una bassa arrodonida que en complir-se salta

en un ball de desconcerts

i torna al que des d’ara serà el rierol.

Primer faig la foto.

Després, amb el llapis a punt i el bloc obert,

enceto el dibuix.

Per acabar,

amb el llapis afilat de nou sota el dibuix,

deixo el contorn de lletres

que van naixent com molt abans

ho van fer les gotes que he dibuixat,

i elles soles juguen a ser versos

amb color del carbó que es desfà en el blanc paper.

Miro per darrer cop la imatge

que ha captat la càmera

i que he deixar anar al paper,

rellegeixo les lletres escrites fa no res

i embolcallant els meus estris en una bossa,

enceto el camí de tornada.

Deixo enrere un temps viscut.

Una imatge que m’ha copsat,

un instant que ja no tornarà  a ser igual.