Com si aquell poble francès amb nom

 

Com si aquell poble francès amb nom

de producte d’abella en petit,

fos una còpia pròpia dels vells pons de Madison,

i en lloc de ponts, fou un salt d’aigua amagat

rere un llarg passeig ple de plàtans a tots dos costats.

Em recorda que la història pogués haver estat la mateixa.

Una dies de solitud, un pas perdut que es troba salpebrat

pel toll d’aigua exultant, dos persones i un destí que s’aturà.

Paraules de cortesia.

Cortesia en els fets.

Modulació del temps i de les mirades.

Aigua que s’escapa i jorns que hi van darrere.

Una història petita, que no creix fins que es desfà el moment.

Després, després de les paraules i la cortesia.

Després, desprès de les mirades i dels dies.

Després, desprès de les paraules i dels sons que queien rere seu.

Desprès quedaren els records, el records de les paraules,

els records de les mirades, el records del temps

que s’anà cosint a ells per  sempre.

Quedà un tel que més tard seria de boira

guardada en una caixa de llautó amb dos papers,

un, amb nom i adreça, l’altre un poema rere una foto vella.

Ho he trobat en racó d’armari.

Però mai he passat dels plataners que enceten el camí al sal d’aigua.

Encara que en part meva, la història no em pertany,

i seguirà lliscant entre les gotes del salt,

mentre el salt sigui viu, cosint a cada any un fil nou

al teixit de la memòria que no tinc.