S’allargassa com no,
la pell del drac pertot el cos.
Queda lliure el que semblen els ullals
d’una boca oberta
i la meitat de l’ull alçat en punta,
mentre l’altre meitat sembla
mirar per sobre els ullals despullats.
Per sobre la punta de l’ull
una cella encreuada,
no em deixa veure més amunt,
com si el cel cobrís
per sobre el que volgués veure.
S’acaba aquí la meva visió del drac,
ni furiós, ni temible,
un ésser que com jo vol viure
en un món estrany,
però em quedarà
per sempre la visió
de la seva brillant armadura.
La seva pell,
feta de trossos en forma
d’heura verda i brillant,
com si l’acabés d’estrenar,
o com voldria fer jo, si fos ell,
mudat per anar a veure
la meva princesa distant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada