La mar verda d’un bosc
sota la carena ,
dansant a la voluntat del vent,
mentre l’ombra s’allargassa
per racons i vallades.
Desfà lentament
l’esgotament de la pujada
i deslliga l’aire
dels pulmons esgotats.
Destria l’ull
quins arbres semblen volar
i quins ancorats
al terra invisible els sotmet.
Penso en els versos
que la visió em fa cantar per dins
i jo covard,
només tinc esme
d’agafar un bloc
i escriure’ls per a mi, els mots
que hauria de llençar al món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada