Pujava el carrer costa amunt.
El sol picava pedres i parets.
Sort que els porxos
amb la boca oberta
de les arcades
de pedra vella li oferien,
ombra i descans.
Venia del riu.
Duia del riu,
un cistell amb dos peixos
que s’enredaren
amb la xarxa
del seu racó secret.
Avui tindria sopar
i demà
amb quatre coses del hort,
també dinar.
Mirà al cel
abans d’entrar
a l’ombra protectora,
i girant el cap al seu voltant
veié que de pluja res de res.
Sort d’aquell vell barret de palla
amenaçant en esmicolar-se
al primer cop de vent,
però era vell i sabia lluitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada