El sol que dibuixes, amiga

 

El sol que dibuixes, amiga,

no és el sol que jo veig, avui.

Passeja per un cel

que no és nostre

i que tots dos regalen vida.

L’altra amiga,

que complementa petita

com tu la veus,

les nits d’ànimes plenes

i esperits buits,

ronda per la foscor

que desfà tot passejant.

I mentre alço la vista,

i miro el que crec veure,

penso lluny,

però sota el mateix cel

que sent la meva veu i m’entén,

et trobes tu

amb pensaments diferents

tot i veure el mateix,

i t’escolto la veu muda

de les teves paraules escrites

en un espai eteri

on jo també em submergeixo,

i et responc sense saber

qui dels dos hi veu millor.