dimecres, 11 de març del 2015

Anàvem de noces

 

Anàvem de noces,

la colla s’ampliava.

Havíem omplert de bromes

la casa dels que es cassaven.

Jo era l’encarregat

de tornar les claus a la núvia.

Va voler saber

com li havíem deixat la casa

a pesar de les meves protestes,

em vaig veure

com li havíem deixat.

Després del repàs inicial,

va riure una mica

i va fer esment

de les ocurrències,

tot i que no les va veure totes.

Enceta unes begudes

i ens posarem a parlar

de les altres noces

que ja havíem fet la colla.

De les festes abans

de la cerimònia

i si al seu promès

li vam portar a un local picant.

Al no voler respondre,

 va intentar treure-m’ho

de totes totes.

Que ella també n’hagués volgut una,

però no li van fer.

Ja portàvem més de dos combinats

mentre parlàvem

i més el que havíem begut

mentre ho fèiem.

Ella també havia abusat

en el sopar familiar,

i un dit, va portar a un altre dit,

un floc de cabell apartat

a una lleu carícia,

un moviment descuidat a un petó.

La brusa mig oberta

a oberta del tot.

La llengua baixant pel seu coll,

la mà pujant per sota els pits.

Corretges deixant

de fer la seva tasca,

cremalleres obrin el setè cel.

La festa que volia

va començar sense adonar-nos-en,

però la vam gaudir.

La darrera nit abans de la cerimònia,

es va trencar la promesa

que s’havia fet.

Encara ho recordo,

descobrint el seu cos nu,

amb la imatge mental

del seu vestit de noces,

em va posar molt aquella situació,

i en cap moment

dels següents actes,

em va entrar el penediment

del que fèiem.

Van haver víctimes

d’aquella festa privada i intima,

uns quants globus,

la samarreta que duia,

una peca que els hi havien regalat

i no va poder arribar a la vida de casats,

i la promesa de no tornar-ho a fer mai més,

al menys fins tornar del viatge de noces.

Això últim ho vam complir.