Cobrint el cos nu
amb una funda de coixí,
dormitant sobre els càlids llençols,
mentre esperes el retorn del coixí
que fa uns instants m’has tirat.
La balconada es oberta
i des del tercer pis sentint els estralls
dels estudiants sortint
de la bodega,
rient, cridant
i potser algun pensant en tu,
però avui n’estàs fora
del seu abast.
A tres passes del meu llit,
compartim nit,
i aviat llençol de sota.
Ells llavis ja estudien la boca,
entreoberta, maliciosa.
Els dits, s’apropen gustosos
de retrobar-te,
recorden el color del teu tacte,
la finor de la pell.
El cos vol córrer cap a tu,
però em fas esperar
el moment del contacte.
En saps molt.
De fer patir.
D’estimar.
Per a mi, també en saps?
Vinc a tu sense esperar més,
pot el desig,
i les ganes em fan desfer
l’espai i el temps.
Ja no queda res
de la funda del coixí,
però la resta hi es allí,
com una promesa complerta,
com un premi cobejat.
Ets jove.
Sóc jove.
Tan sols ens queda l’eternitat.
I la començarem
amb un etern petó.
Que mai oblidarem.
Ara continua el joc
I em pregunto si mai acabarà,
Mentre les mans
deslliguen abraçades
I els cossos
busquen fusionar-se.
Fora queda la nit
i la garbinada.
A dins tu i jo.
De l’amor,
ja en parlarem en altres versos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada