Un dia que s’apropa

Un dia que s’apropa
podria ser el dia
que de nou pogués besar
d’amagat el llavis cardats
de petons
que em vols deixar.
Un dia que pintaria
de tardor propera
deixaria caure
com fulles les temors
de no retrobar-te
en els nostre amagatall.
Un dia que podria ser
de joia infinita,
es a la volta de la cantonada,
i podria ser la festa encetada
de dits que juguen
a descobrir-te amagada.
Un dia que s’apropa
podria ser el dia
d’una nova il•lusió
que s’esvaeix
com el baf
de les nit fresques
que ja s’enceten entre pluges
que mullen les galtes àrides
dels teus records.

He somiat, Senyora

He somiat, Senyora,
que us sortia de l’escot
una lluna blanca
i que la punta vellutada
em pujava a la boca
per fer-me un petó.
Després han estat
els vostres llavis
que m’han despertat,
amb el cos entre mans,
en el lloc més sòrdid
que vàrem trobar
entre protestes i silencis.
Ens amagàvem secrets
que fèiem néixer
entre petons tendres
i preguntes dels nostres anys,
no Senyora,
no érem tant joves
com volíem aparentar.
He somiat, Senyora,
promeses de nous petons
i de dits entrelligats,
de cossos nus
i racons més perduts.
He somiat, Senyora,
promeses de nits fosques
a mig matí
i deixar-ho córrer
que el temps vola
i se’n va darrera de recances
que ens retreuen
estones de pell i mel,
de sal i d’adéus
que mai s’acaben.

Era una música

Era una música
que a tots dos
ens agrada ballar,
una cançó
que alguna nit estimant-nos,
potser ens vàrem cantar
estrofes senceres
entre petons i carícies.
Jo, ja hi era,
una nova amiga m’estrenyia
entre els seus braços
al ritme d’aquells bells sons,
vells sons
que fa molt de temps
foren nostres,
com el so de moltes nits,
ardents,
de matinada fresca,
de marinada tafanera.
Sortires de la mà,
d’aquell que em furtà la vida,
més enllà d’un passat
que semblava ja enterrat,
et plegares amb ell
com abans nosaltres
compartirem l’espai,
i mentre descansaves el cap
en el seu fort pit,
em miraves no al fons dels ulls,
més lluny,
em volies furtar el racó del cor,
allí al fons,
on guardo els records.
Entre els seus braços
al ritme d’aquells
vells sons
que fa molt de temps
foren nostres,
tornaves a remoure
un desig marcit,
amb ganes de sobreviure
al teu costat.
I ja només ens queda un ball
on no et podré tocar.

Em dius adéu

Em dius adéu
entre dos mots absents,
mentre el silenci,
em dóna l’esperança
que la veu no m’atorga.
Jugues a callar
i em diu la mirada efímera,
endavant,
vine a besar-me
entre les ombres
d’aquell ahir
no tant allunyat.
Em dius adéu
amb presència
de l’espòs
que resta una mica apartat,
mentre mira
i endevina el repòs
d’un somriure
que s’escapa
envers el teu enamorat
absent,
somriu pensat ser el destí,
qui sap si amb l’encert
de saber-se el camí
d’un cor enjoiat.
Em dius adéu...

Us allunyeu, Senyora

Us allunyeu, Senyora,
camí d’un altre amor
que fins ara
us era desconegut.
Els meus mots
us enlluernen el camí
que us allunyen el cor
del meu pit,
d’aquell repòs esperat
en encetar cada nit.
Us allunyeu, Senyora,
vers els braços amics
d’uns altres versos
que encenen el vostre desig
de fugir
de la nostra soledat.
Us allunyeu, Senyora,
i no sabeu el pesar ferit
que em fa sagnar
el vostre despit,
creient-me un nou Bergerac,
mestre de mots
que us parla amb la faç
enfosquida
per cada instant perdut
dels vostres llavis.
Us allunyeu, Senyora
i jo no us puc retenir.

Com un espòs de mot suau

Com un espòs de mot suau,
confós en la penombra
d’una tarda que s’avança,
com un espòs que calla
perquè tot ho sap,
com aquest espòs vull ser.
Sense nom, sense faç,
només mots i petons
que cauen farcits de temor,
per qualsevol nit,
que cauen adormits,
fent-te de coixí al nostre llit.

Com un espòs
que sap de tu i dels teus anhels,
que té cura dels silencis
i eixuga llàgrimes
que la pluja juga a pintar
amb color de llavis petonejats.
Tot sabent que aquest espòs
ja té nom i esguard en el teu cor,
fins fer-me fora de les carícies
dels teus ulls blaus
que tants cops varem pintar
amb colors de mar i cel.

Com un espòs
que et tapa amb versos
que parlen del teu cos bru,
endormiscat entre somnis
que vam escriure fa tant temps
i que ara em fan fora del teu costat.
Despertarà la matinada entre tu i jo
i ens durà de la nit fosca
un vers escrit amb sang,
un nom, el meu, ...
que ja hauràs oblidat.
Preguntant-te qui et va dur
el flaire dolç del darrer petó,
i l’esguard d’aquella carícia
que no se’n va,
amb regust d’espòs,
un espòs que no és,
i no restà al teu costat
per cantar-te nous versos
que ja comences a enyorar.
Com un espòs de mot suau,
confós en la penombra
d’una tarda que s’avança...

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/04/el-teu-nom.html

Cavalca el record

Cavalca el record
pels polsegosos camins
de la memòria,
cercant llums en la foscor
i donant forma a les ombres
d’un ahir cada cop més llunyà.
Retornen com fantasmes
el frec suau de petons
que es desfan
com el fum
dels primers cigarrets.
Mentre amb els ulls closos,
allargasso les mans
esperant ballar amb un cos
que ja només és el fruit
d’un vell record.
I retornen per obrir velles ferides
els sons de les passades cançons
que junt vam dansar
en penombres de soledat buscades.
No hi ha cap precipici
sota els peus que ja no ballen,
només l’oblit,
que segueix els pocs records,
que acaronem com recent nascuts
entre els nostres braços,
encara closos els ulls que et van mirar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/07/desencuentro.html

Trenco de nou els versos

Trenco de nou els versos
que de nit vaig fer per a tu,
i ara el llapis perfila
el contorn del rostre
que encara recordo
fins i tot en la foscor.
Em fereix recordar
els mots apassionats
que vaig retallar pensant en tu,
i les gotes
que em sagna el cor
cauen sobre els ulls
de carbó que em fiten
des del full blanc.
Cauen com gallons els records
que m’unien en aquell passat somniat,
ara tant poc veritat,
com els somriures
que faig a l’aire esperant
que algú els veiés.
Tornaré a escriure vells versos,
que potser de nou trencaré,
i repassaré el contorn
del teus ulls molls
de gotes,
que el meu cor
plora per tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/06/restos.html

He buscat, Senyora

He buscat, Senyora,
un cos per oblidar-vos,
al preu d’una amistat trencada,
he cercat les carícies
que ja no tindré
dels vostres dits.
He buscat, Senyora,
en el fil d’un cos ribetejat
pels rajos de la lluna creixent,
el sexe càlid,
que em vareu prometre
mirant-me als ulls
i amb mitja veu,
mentre descosíem el darrer comiat,
el més cruel.
He buscat, Senyora,
mentre em cavalcava
aquell cos gairebé anònim,
i els pits em marcaven un nord
que m’era estrany,
un desig que volia vostre,
mentre el sotragar
del llit sobre la paret,
em despertava del meu desencís.
He buscat, Senyora,
fer realitat un somni
en un cos que m’era estrany,
però que se us semblava
en la fosca nit de la meva perdició.
He buscat, Senyora, ...
He buscat, ...
Un camí que m’apropés al vostre costat.
He buscat, Senyora...

El tinc tant a la vora, Senyora

El tinc tant a la vora, Senyora,
el record del vostre cos,
el tacte d’una pell
que mai es marcirà,
entre els dits
que tant us han estimat.
Vençut entre les branques verdes,
carregades de fruits,
que ens allunyen
de petons amagats.
M’heu desfet, Senyora,
la poca esperança
que tenia de fer-vos meva
en una tardor propera,
estrenar-vos la pell nua
i fer del temps
un rellotge aturat
que ens deixi viure...
un amor amarg.
El tinc tant a la vora, Senyora,
el record...

No puc, Senyora

No puc, Senyora,
gaudir-vos al llit del rierol,
sota ombres de branques tendres,
farcits els cossos de petons
que la nit va deixant
com estels en el moll plànol
de la nostra pell.
No puc, Senyora,
gaudir-vos al llit torb,
trobat a l’atzar del desig
on l’escalfor de l’estiu
regalima gotes cos avall
fins arribar al seu destí.
No puc, Senyora,
gaudir-vos al llit de llençols
ennuvolats de somnis,
que m’oferiren els vostres ulls
i em signà el vostre somriure
No puc, Senyora,
gaudir-vos ara que se
del guardià del vostre cor,
i partiré com un Lancelot vençut
a cercar noves derrotes.
No puc, Senyora,
gaudir-vos fora del llit dels versos
que el meu cor us pensa
i deixa al finestral del cos,
allí on el vent enceta,
cada nit,
cants d’enyor,
solitaris.

Senyora

Senyora,
asseguda en un bar qualsevol
em parleu
amb veu queda i to suau.
Senyora,
en vostres mots s’enteranyinen
tants instants d’amor
no correspost.
Senyora,
em veig dansant
en aquells llavis calents
que tants cops he besat i tan llunyans.
Senyora,
vos em vareu estimar
i qui sap si encara ho feu,
jo mai ho podré assolir.
Senyora,
vaig aprendre més de l’amor
amb els vostres silencis
que amb els versos
que mai us podré recitar.
Senyora,
en la vostra absència
sóc un mag perdut,
sense paraules ni força,
sense sortilegis que us enamorin.
Senyora,
m’embarga l’enyor d’un silenci
de trist mirar abans de partir,
d’un ahir que dura l’eternitat
immensurable on visc.
Senyora,
robar-te l’ànima fou un error,
concerta una trobada
per tornar-te-la sense rancor.

Ets un punt on la mar atura el temps

Ets un punt on la mar atura el temps
i alhora el fa el vertigen que t’envolta.
Com un record del que passa
reincideixen les ones
a picar a la porta de la platja
desfent en engrunes de sorra molla
que van i tornen
com un pèndol de rellotge de paret
a posar-se de nou en el seu lloc,
etern,
impertèrrit al que succeeix més enllà
dels seus finíssims grans.
Retorna el sol cada matí
a marcar osques noves a la pell
que la lluna s’encarrega de cicatritzar,
fent a la fi del temps un sudari
que ens embolcalla
donant la volta sense parar
fins a la fi del viatge.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2012/04/solo-nos-queda-el-tiempo.html

Et cauen els cabells

Et cauen els cabells
fins mitja esquena
com un llençol de nit,
mentre la cara reflexa la lluna
com un mirall blanc,
llisa,
brillant,
em mires esgaiada
i ton rajos em desfan poc a poc,
amb l’esglai d’un adéu
que es va sentint
entre silencis de muda nit.
Somrius amb la innocència
d’un amor confós
que encara està naixent entre tu i jo.
Sento cants d’enyor
que es lleven en aires càlids
i preguen gotes de pluja
per amagar la salabror de llàgrimes
que baixen galtes avall
mesurant ritmes cadenciosos
que s’amaguen
cap al meu cor distant,
mentre s’apaga el seu ressò.
Et cau un llençol de nit
que apaga poc a poc el rostre
que la lluna pinta
en un punt del cel infinit.

Et dic adéu mentre mires la tanca

Et dic adéu mentre mires la tanca
per on entraré,
et dic adéu
i voldria dir-te quelcom més.
Són uns instants de certa tensió,
i em mires a cua d’ull,
jo ho faig mirant-te a la cara
i repassant-te el cos.
El somriure tímid i mig amagat
em fa somiar paraules
que allarguin l’instant abans
de desaparèixer davant teu.
Et miro ara des de més lluny,
ressegueixo aquests llavis
tant apartats dels meus
i m’imagino el regust
que deixaria un petó innocent,
deixat caure,
com cauen els pètals
de les flors madures,
alentint la caiguda
per fer etern el moment.

Camina el món rodolant

Camina el món rodolant
en el seu silent moviment.
Ple de nit de silencis
i vertígens absents,
d’una soledat bordada
dins la plenitud dels altres.
Cau llavors fosca la temor
i poc a poc te’n vas amagant
en els darrers racons de la memòria
ja només ens queda rellegir
els versos que plegats vam escriure
un a un,
mot a mot.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2012/03/donde-se-teje-el-olvido.html

Ja només queda el punt fosc

Ja només queda el punt fosc
per on has marxat,
i creix com l’angoixa
del no saber res,
i tot és fosc,
com so fos cec,
com si t’haguessis
emportat l’ànima
i em deixa inert
la teva absència,
com una nit
que lentament
s’estén fins
que l’ànim és negre i silent.
Obscur i mut
fins que no tornen
els teus mots
a entrar en mi,
fins a l’ aleshores,
tot és oblit.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/02/dormita.html

He fet de ma vida un diorama per al record

He fet de ma vida un diorama per al record,
encaixada en una caixa oblidada,
guardo pintades amb la paciència de l’ahir
que encara no ha marxat
cadascun dels instants
que vàrem viure o somiar.
En un racó enteranyinat,
amb guió de versos pendents de dir
destrio moments d’aquell passat
que no havia de morir mai.
El rellotge de sorra em diu
que hauries d’arribar aviat,
però jo el tornaré a girar
i bescanviar la sorra de baix
pels somnis de dalt
i tornaré a encetar el camí
entre el record i el desig
fins que acabin per ser
l’un l’ombra de l’altre
o qui sap si...
tots dos em faran l’ombra a mi.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/02/fragilidad.html

Enceto un camí llarg

Enceto un camí llarg
que mai em durà
de nit amb tu,
però si més no
vaig cap on tu vols.
Teclejant estels llunyans
t’enviaré mots
perquè siguin els llençols
de les teves cançons,
i t’embolcallin
amb els sons suaus
de la teva veu.
Vindré amb bus
com el primer cop
seguint el plànol fet
pels teus dits en la meva pell.
Caminarem ben junt
entrellaçats els braços
fent de tots dos un,
sota un cel cobert
d’esperances pintat
de grisos de tempesta,
farem llit sobre una gespa groga
que ens faci de mar a la terra,
onades que voleien
al ball del vent.
Seran petons les pedres del cim,
endurits en la distància,
endurits en el temps absent,
però petons a la fi.
Vinc seguint el camí
que m’has dit
i sense deixar-te d’estimar
l’encetaré tantes nits
com surtin els sons
dels teus cants a cercar-me.
Netejaré els dubtes dels mots
i dels silencis
amb les gotes de pluja
que repiquen sobre el metall
dels taulats mentre m’imagino
descansant immers a la teva falda,
i poc a poc es va desfent la nit
per fer-se albada.

Demà és un dia on encara vull estimar

Don't Know Why
will you still love me tomorrow

No sé per què
Encara m'estimaràs demà

Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una vetllada
on amb versos incipients
et vaig dir parlant-te de flors i roses
que començava a voler compartir ma vida amb tu.
Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una sala de cinema
on callat et vaig jurar
que mai et deixaria fora del meu cor,
sortint em vas deixar
per un altre cor que ja t’havia enamorat.
Demà és un dia que encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una baralla de coixins
on endormiscat i temorós
no vaig acabar de jugar al joc que volies jugar.
Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una festa al carrer
on silent et començava a descobrir
cos a cos abans de deixar-te marxar.
Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una retrobada absent,
on queia el cel lentament,
preguntant-me si em volies retrobar.
Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una llarga espera,
somiant l’instant eteri d’un bes que s’escapa,
d’una carícia que ja no hi és,
d’unes paraules que volen en el mateix sentit,
d’un adéu que és constant,
d’un hola que és va desfent,
d’uns moments que van florint de tant en tant,
de molt de tant en tant.
Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una vella promesa
que em vaig fer...
...i que cada silenci fa més dolorós...
...i que cada petó fa més fort...
...i que cada so fa més il•lusió...
... Demà és un dia, on encara vull estimar.

M’he armat

M’he armat,
vestit de cuirassa,
casc amb plomall
i capa llarga,
amb els meus companys
la ciutat on et pensava trobar
hem conquistat,
buscava en totes les cares
el teu mirar,
en les boques
el somriure
que em va encisar,
després d’una gran victòria,
d’un magnífic passeig militar,
he tornat derrotat,
per una absència,
per un silenci,
per un petó mort als llavis
que no he pogut donar.

Em deix volar els mots en un ball incert

Em deix volar els mots en un ball incert,
sense més pes que el seu mateix vol,
sense més voler que el seu pes inert
farcit només del miratge d'un pobre sol.

No se si és bo,
conèixer més un pobre absent,
amagat rere mots
que voleien eteris amb imatges
de poemes canviants,
no sóc més clar que la foscor
ni més present que el silenci,
vell com el temps,
canós com la neu bruta
d'un hivern ja passat,
enamorat dels mots
que com de les flors emanen l'olor
i en la fragància, són subtils,
qui sap si... millor així no sóc jo,
si no, si vols veure'm com sóc.

Puc ser ardent amb els mots,
valent amb els silencis,
dolç amb les carícies,
però sobre tot,
sóc un amic absent,
gelós de la boira que m'envolta,
callat escolto els teus mots
i si vols... responc.
Parla i escoltaré la brisa
que flueixi
i faré del seu xiular
la melodia del mot callat,
amb veu de silenci rimat.
Caminaré amb gaiata ferma
per camins desconeguts
i si et trobo farem camí plegats,
però qui sap si... és un mot
o un silenci escoltant,
el regal que tu vols.

Et vaig trobar en un bar

Et vaig trobar en un bar,
de la plaça gran,
de la gran ciutat.
Jo et parlà de la meva vida
i tu ho vas voler escoltar,
em vas dir amb el teu silenci
i amb el teu mirar
que ens hauríem d’estimar,
conèixer cos a cos
cada drecera
que ens dugués al cor,
de veritat.
Ni tant sols ens varem tocar
ni un dit de la mà,
asseguts en la petita taula
d’aquell concorregut bar,
de la gran plaça,
de la ciutat gran.
Buscàrem una pensió
pel barri vell
de la vella ciutat,
abans jo vaig buscar
un xic de protecció.
Era un calorós dia de juliol,
desitjàvem coneix-se’ns a fons
no importava el lloc.
Pujàrem les escales
amb el cor al galop,
de sobte et vaig besar,
en mig de les fosques
del primer replà,
abans d’entrar.
La brusa fina
de l’estival instant,
marcava el ritme pausat
dels pits amunt i avall.
Repetir el bes,
un acte afortunat,
em vas prémer fort,
per notar
la meva creixent humanitat,
m’oferires el que tenies guardat,
em prometies més
per després d’haver entrat.
No em deies res
d’aquell anell gastat,
ni m’ensenyares cap retrat,
estàvem sols
en aquell racó amagat
de la vella ciutat.
Al cap d’uns instants
els cossos nus
s’explicarien la veritat,
la resta eren silencis
que el temps potser faria parlar.

Crema cada mot

Crema cada mot
dins la foguera del silenci,
i les cendres volen
rere el vent de l’oblit.
Mirant allà on la mar
em duu la mirada,
on temps enrere vaig navegar,
filant havaneres en nits
de calma enyorant la llar.
Segaven els sons,
silencis de mar,
batent escuma d’ones bressolant
records antics de vells amants.
Escriu la mà,
en sorra humida,
els versos que antuvi
hagués volgut dir,
s’emporta els mots
una mar famolenca
dels meus neguits.
Aquella primavera
que de nou s’enceta,
m’agafa a un pas
de deixar enrere la tardor
i encetar un hivern
de gebre i neu,
però el teu record guardo
per sempre com el caliu
sempre festiu
d’un somriure pigat
i aquell tímid flaire
del teu mirar.
Em parles dels meus mots
i no respons als seus sons
i condemnes els ulls a la foscor
del teu mirar sense cap imatge
del nostre passat,
deixaré doncs l’anima serena,
esperant la visita darrera
de l’eterna sirena,
amb els vells cants
d’aquelles nostrades havaneres
que cada Pasqua
cantem les ànimes turmentades
dels meus companys i amics,
com esperits,
per conquerir noves mirades il•lusionades.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/02/cant-de-sirenes.html

Amb la mirada freda

Amb la mirada freda
com els darrers dies
d’un hivern estrany,
m’entretinc llegint poc a poc
amarant-me dels mots
que escrivírem,
en aquella primavera tant llunyana,
mots d’un amor callat
sobre el llenç
dels llençols tacats
de suor iniciàtica
on encetàvem coneixements i carícies,
sols embolcallats
amb mirades i paraules,
petons i mans
que mai es cansaven
de cercar camins distrets
i per explorar.
Queda tant lluny aquell temps
com la impertinent impaciència
que ens separà
més enllà de dubtes i ocurrències,
un temps que se n’ha anat
i se’ns ha endut amb ell.
Queda encara record
d’aquell blanc de joventut,
pintat amb franges al pols del cap
i sota la fràgil fragància
d’un somriure que retorna a reviure
i s’escola en els pels durs i salvatges
d’aquella barba arrogant
que servia de coixí
als teus primers petons.
Deixaves un bes
en la punta dels més irisats,
com un assaig del camí
que plegats volíem encetar.
Encara resten en les velles narius,
olors de la pell encisadora que m’oferies,
baf d’un cos que volia aprendre,
mentre m’ensenyava a estimar,
aquella riquesa de sentiments
ha deixat pas a un desert erm,
que cerca entre les seves pròpies runes,
vestigis de l’esplendor perdut.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/03/i-aquest-ahir-que-quedara-escrit-en.html

Ressec el cos fet paisatge

Ressec el cos fet paisatge,
mancat de la fèrtil pluja
dels teus petons,
moren musties
les darreres flors
dels vells records,
i els pètals dels teus versos,
fetes paraules
volen amb l’aire sec
que de tant bufar
va eixugant les exímies reserves
d’aquell ahir ric de tu.
Erm queda el cos,
erma la memòria,
desert d’absència feta silenci,
tant lluny d’aquells crits muts
de boca a boca,
desfet el paisatge del teu cos,
s’obre un etern desert
de fosca i freda nit.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2012/03/en-los-paisajes-de-tu-cuerpo.html

Em saps com si el meu cor fos transparent

Em saps com si el meu cor fos transparent
i els meus silencis lliçons
que t’ensenyessin el camí menys sinuós.
Però els somriures que els teus ulls em llancen,
moren en cloure’s els llavis,
savis en el joc de jugar,
per creure sense ensenyar,
no m’imagino com són els teus petons,
ho sé, com se que es estimar,.
No sóc ni bell ni cavaller,
ni misteriós ni esmunyedís,
tant sols vell, home, silenciós
i emporeguit d’aconseguir
el que vull per perdre
en un finit pròxim
que em deslliuri de neguits.
La innocència dels teus anys
és més madura que la dels meus
i amb tot et se innocent i feble,
tant com el tendre mirar,
del teu amant absent.
Morir cada nit en el tàlem d’una lluna blanca,
cobert pel teu record com a llençol
que em cobreixi en la fresca matinada,
rebent uns petons desitjats
com a gotes de rosada,
acaronant entre somnis
el teu cos fos entre els meus dits,
aprenent a caminar camins
sense tornar enrere,
sense mirar al passat,
estimar-te serà un somni
del que despertaré aviat,
sense retrets,
sense llàgrimes per la meva part
amb un xic penar per haver nascut abans,
però potser aleshores no t’hagués conegut.
M’aproparé de nou a tu
amb l’ombra de l’absent
i veure com trobes sense els meus petons
els petons que de veritat volies desitjar
i les mans que t’acaronen
no són els sarments secs
que em pinten els anys més enllà
dels que he viscut.
Seràs per sempre el far del meu mirar
i en dies de boira clara,
ma figura difuminada
s’escamparà pel teu voltant,
et deixaré el camí de l’amor on jo vaig arribar tard.
M’aculls amb nom de matinada verge,
massa jove pel meu insaciable
desig d’estimar.
Cavalcaré més enllà del teu cos
en els meus somnis
i deixaré que la nit em cobreixi del mant fosc
d’un incipient oblit, guardant, dins meu,
el record impossible d’un desig incomplert.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/03/amagat-rere-el-telo.html

Em deixes com un nin

Em deixes com un nin
en un racó oblidat
d’on tu vius una vida
que m’ha apartat,
i em deix esfilagarsat
un cor que no vol deixar d’estimar.
Vull ser el Peter Pan,
que et dugui com ombra cosida
per ser tots dos plegats una ànima unida
amb dos cossos
que s’estimen sense importar la llum
que els il•lumini a cada instant.
Toca’m mentre recordi el tacte
dels teus dits entre la roba
i desfés els temor per un oblit
que ja es comença a dibuixar.
Desfés els meus temors,
amb xarop de petons
i fes-me créixer l’esperança
d’un proper retorn.
Recull els fils
que es van desfent i cus-li al cor
els tros que duus enganxat
en algun lloc del teu cos.
Vine a veure’m al racó oblidat
i fes-me creure de nou en l’amor
que en un temps ens vam jurar.
Cus-me poc a poc les ferides
que ens van fer el temps
i els mots callats que mai ens vam dir,
aquelles carícies que descuidats
ens van perdre en cossos aliens
a les promeses d’aquell ahir
que volem tornar jugar.

En nit de festa confosa

En nit de festa confosa,
entro on l’ombra és fosca,
sabent que trobaré un cos decidit,
equivocat en rebre l’espera,
dels jocs pensats en repetim
els més eixerits,
en vols i en vull
i gaudint de l’engany
fem de la nit un ball,
de llençols,
de petons,
de carícies,
en som sense saber-ho amants,
amants del teu cos dur,
madur,
del regust al vi fruitat del sopar,
al gust amarg del cafè sol,
que ara torna
a força de llengua muda,
buscant,
trobant mugrons enlairats
i sexe afamat,
cercant un plaer equivocat,
no en el destí,
en...,
en, el subjecte,
i a la fi quan assedegats
per aquest beuratge
que la foscor ens ha departit,
quan relaxats
albiro closos els ulls
i esgarrifances de goig en la pell,
reculo nu,
i furtiu em faig nit, amb la nit,
i record en la memòria,
que en l’engany
jugares jocs d’amor,
amb l’enamorat absent.
Amants del teu cos dur,
madur,
del regust al vi fruitat,
de llengua muda,
mugrons enlairats
i sexe àvid.
Et recordaré somrient,
quan de nou un cafè
sigui intermediari
de pensaments
que volen per l’aire
i si em preguntes pel meu somriure,
recordaré petons i mugrons,
pits, ventre i sexe
que m’oferies en nit de festa confosa,
allí on l’ombra era fosca.

M’aculls amb nom de matinada verge

M’aculls amb nom de matinada verge,
massa jove pel meu insaciable
desig d’estimar.
Em mires amb la reverència
que t’ensenyen els meus anys
i suposes del meu coneixement,
escoltes els meus mots
i potser desitges sense sospitar
uns petons
que no et puc donar.
Ets dona,
ja ho se
i estimar-te no és dolent ni delicte,
però més enllà del miratge del moment,
t’he de permetre un futur sense sotracs.
Faríem l’amor com mai l’he fet
i m’ensenyaries coses que mai he après.
Massa jove pels meus desenganys,
massa jove pels meus afanys,
massa jove pels meus somnis d’immortalitat.
Tendre el cor
per la golafreria d’un jove caduc,
d’un vell canós,
d’un poeta esgarrifós
enamorat de la luxúria
que li permet la ironia
del temps passat.
M’aculls amb nom de verge
en matinada fresca,
llençols al vol
i fragància de romer florit,
em vols pel que veus i no saps,
pel que saps i no creus,
pel barret trufat d’il•lusions enceses
i petons mig desitjats,
em veus com creus,
i no saps com sóc,
em vols com jo mai podré voler,
i em dol no poder-ho fer.
M’aculls amb nom de matinada verge,
i jo et deix en un mar de plors.

La solitud és un mirall de dues cares

La solitud és un mirall de dues cares,
en una el rostre és el més bell,
a l’altre, tot són imperfeccions.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una veus les paraules que vols
escrivint-se soles en qualsevol lloc,
a l’altre, els mots són rocs que fereixen.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una els silencis són amics fidels
que et deixen somiar,
a l’altre, punyals que fereixen.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una veus una vida eterna,
a l’altre, un mon que s’acaba.
La solitud és un mirall de dues cares,
si jo pogués cercar-la sempre
com una amiga a qui contar-li les meves cuites,
podria tapar la banda fosca del mirall,
però de ben segur
que sempre hi haurà moments
en que caurà el llenç
i em deixà el dubte de quina soledat
em fita aquell instant.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2012/01/la-solitud.html

Em dius lladre de paraules

Em dius lladre de paraules
per fer dels teus mots
un pont per arribar
a d’altres cors,
i navegar entre onades
de versos que la mar
borra en besar de nou la platja.
Em dius lladre de paraules
per obrir pètals de flors
de mil olors,
mentre sonen veus
que repeteixen ressons
d’antics càntics.
Em dius lladre de paraules
quan deixo que els silencis
parlin per nosaltres alhora
que va apagant-se
la flama dels dubtes
i neixen per sempre
les matinades compartides.
Em dius lladre de paraules
mentre pregues
que el furt sigui a flor de llavis.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2012/01/silencis.html

T’estimaré sense cansar-me d’esperar

T’estimaré sense cansar-me d’esperar,
sense demanar
res més que poder-te estimar.
Sabent que et costa
dir-ho encara
que t’ho demani suplicant
un mot de tant en tant.
T’estimaré
perquè no em costa fer-ho
silent o entre rialles
si tu estàs amb mi,
si estic a prop
o vols que marxi
per fer-te un espai
que t’alliberi.
Sabent que amb poc
puc restar a la teva vora,
vivint del flaire
que t’envolta,
amb poc n’hi ha prou.
T’estimaré sense cansar-me d’esperar,
sense demanar
res més que poder-te estimar.

Pensava amb tu

Pensava amb tu,
mentre jugava al joc de jugar
amb aquell cos de dona
que just compartíem un parell
de desencerts i un camí equivocat.
Et vaig demanar que aquella nit
em deixessis pensar amb tu,
i rient em vas concedir el favor,
pensant que era una altra faula
que et volia contar.
Un got ens enganxava les penes al cor,
i eren comunes entre el seu cos
i la meva soledat,
vaig dir-li amb paraules perfumades
noms de deesses
que podien ser el seu retrat,
mentre jo, pensava amb tu.
M’ofegava la melangia mentre queia
pels seus ulls avall,
mentre jo, pensava amb tu.
Després de soltar mots de tant en tant
i deixar tocar monòlegs
a les mans en el seu cos,
vam parlar com qui res
de jugar al joc de jugar,
mentre jo, pensava amb tu.
Els petons estaven be,
però es podien millorar,
el seu cos no era innocent
i em feia caure en la culpa
de no fer-ho millor,
mentre jo, pensava amb tu.
Acabàrem el joc
i sense rancúnies, retrets,
ni falsos adéus,
cadascú anà al seu racó,
mentre les mans escalfaven al seu cos,
el cor pensava amb tu.

Fem d’aquesta nostra darrera nit

Fem d’aquesta nostra darrera nit,
la base per tenir un record per sempre,
fem dels petits instants,
eternitats memorables
per ser solament nostres.
Repiquen finestrals al ritme
de la brisa que la mar ens convida
a gaudir amb rumor d’ones
que ja no són aquelles feréstegues
que ens van apropar.
Deixa’m pintar amb rajos de lluna
els llavis que acabo de besar,
acabant aquest retrat
que duré per sempre mirant
quan viatgi al fons del cor.
Lligaré els negres cabells brillants
en una cua altiva de cavall,
i em regalaràs la visió complerta
del rostre en alt,
mirant endavant,
mentre prometem a cau d’orella
paraules d’eterna dedicació,
sabent que rere la porta
ens esperen les maletes carregades
de bagatges que ens separen.
No mentim quan jurem
que no hi ha res que pugui separar-nos
mentre es deslliguen els nostres dits
en aquest comiat que ja s’enceta.

Avui t’he vist rient

Avui t’he vist rient
quan passaves per aquí,
pentinada de festa
i tota mudada,
m’han dit
que t’has canviat
quan m’has vist arribar
amb ganes de ballar.
Ens hem fet mal
desaprofitant el temps
en altres mans,
però a la fi
ens hem posat a ballar.
Respiràvem compassats
al ritme de la música,
els peus no tocaven el terra,
anaven per un altre cel.
Les puntes del dits
just tocaven el vestit,
però era meu el teu bategar,
vivíem per ballar.
Giraven com baldufes els cossos,
xuclant el so,
allargant aquells instants
evitant el moment
en que ens hauríem de separar.
Avui t’he vist rient
quan passaves per aquí,
pentinada de festa
i tota mudada,
i sense dir-te que t’estimava,
m’he de quedar
amb la pena
de tan sols ballar
de tant en tant,
prenent-me la vida
amb cada ball.

Et noto tan a la vora

Et noto tan a la vora,
que et sento dins meu
tot i la distància
que ens separa,
són tants els successos
que et fan present,
que són llumins
que encenen cada un d’ells
records d’instants compartits,
flaires, somriures,
ressò de rialles,
el tacte fugisser
dels primers moments.
Comparo faccions
en cada un dels rostres
que creuen segons pels davant
i repasso caminars, tots,
tan diferents del que m’encisa.
Avaluo rialles i tons de veu
per trobar en qualsevol dels presents
el que s’assembli al que em deleix respondre.
Marxen multituds de multituds
i entre ells cap en fa reviure la teva presència,
i l’enyor és cada cop més gran,
erro en cercar l’escalfor
que em manca en botelles
a la fi buides de records i sensacions,
erro en destriar entre les boirines
de les ribes la silueta del teu cos,
erro en destriar del sons del bosc
el to de la veu que m’atura el cor.
Et sé, et sento, t’invento,
i m’apareixes en mig del somni tot brollant
sense saber d’on, fins que em desperto.

http://bocinsdelluna.blogspot.com/2012/01/laberint-denyor.html

Esclata la rosa

Esclata la rosa
i es treu de sobre
l’etiqueta de capoll,
quan en sa bellesa
encara per marcir,
comença a morir,
a morir de sa bellesa.
Serà en un parral,
serà en una brancada,
serà silvestre,
serà ensinistrada,
que comença a morir,
a morir de sa bellesa.
Serà d’un tall enamorat,
serà d’un tall distret,
serà d’un tall equivocat,
serà d’un cop escapçat,
que comença a morir,
a morir de sa bellesa.
Cauran els pètals,
d’un cor obert al vent,
catifes de jardins
amb llàgrimes primeres
de rosades fredes,
que comença a morir,
a morir de sa bellesa,
i mentre nua queda
al desfet instant
d’una vellesa prematura,
respon al temps que s’escapa...
Ara no puc començar a morir encara.

http://deserthumit.blogspot.com/2012/02/poema-de-neu-musica-i-boira.html

Aquesta nit

Aquesta nit
encetarem el coneixement
dels nostres cossos,
quatre parets seran un mar nou
per a nosaltres.
Madurs en el temps pretèrit,
novells en el mutu descobriment,
recorrerem orografies imaginades,
però desconegudes esperant un plaer
que ja no és important.
Descobriré en el teu cos
importants punts de satisfacció
que poc a poc ens farà més íntims,
sense més pretensions,
que els instants compartits aquesta nit,
entre llençols
que res semblaven als de setí.
Començarem amb quatre petons,
sense passió,
coneixença inicial sense més pretensions
que el contacte carnal.
Avui en cloure la llum,
desfaré aquestes capes de ceba
que et separen
de la madura nuesa del teu cos,
i separant que som dos desconeguts
em faràs entrar en un punt
que ja tenia oblidat.
Aquesta nit encetarem el coneixement
dels nostres cossos,
quatre parets seran notaris d’aquest fet.

Em sento

Em sento
com un contrabandista
de petons i carícies
amb so embolcallat
d’un piano atrotinat.
Carregat de versos trencats
en mots que no lliguen rimes,
paraules que punxen el cor
amb els silencis que res diuen.
Besos que freguen llavis trencats
amb llagues d’absències velles.
Braços que encerclen cors esberlats
i cossos que esperen mans tendres
palpant la pell nua de pretèrits moments
amb promeses que es perden de nit,
en qualsevol nit,
en qualsevol moment,
en qualsevol instant,
pretèrits moments amb promeses
que es perden de nit,
en qualsevol nit,
en qualsevol moment,
en qualsevol instant,
mots que pinten esperances
amb colors de l’arc de sant Martí
i mots amb vernís
de silencis d’anyades novelles,
un t’estimo a deshora,
una fornada de petons
que es couen al forn de la teva boca
i que calents m’arriben dins del cor
com si fossin somnis
d’antics moments viscuts.

http://desdeminoray.blogspot.com/2012/02/ya-no-preciso-de-mas-tiempo.html

Passen les hores

Passen les hores
i encara no ens acabem
de conèixer,
desfàs el fil del temps
a la vora del gran finestral,
mirant més enllà
dels somnis no complerts,
fitant entre sospirs
els nostres dits entrellaçats.
S’omple de baf
i s’entela amb la nostra escalfor
el vidre que ens separa
de l’exterior fred.
Sona dins nostre
el record del so d’aquella cançó
que vam fer nostra
i m’apropo als llavis
quan imagino el solo de saxo
retronant entre les parets de l’habitació.
Ballem en el silenci de l’estància
mentre els cossos en són un de sol.
No m’imagino mirar el rellotge
sense tenir-te al costat
i fer de mi la minutera del teu temps.
Però s’ha acabat l’instant màgic
on estaves amb mi
i sense dir-me adéu has emprés el camí
que et retorna cap a casa

Com la mar

Com la mar
que poc a poc envaeix la platja
i em mulla els peus descuidats
en una cercar etern.
Com el sol
que poc a poc camina fins entrar
pel finestral envidrat i escalfa lentament
la llar en un rodolar etern.
Com la lluna
que eix nit a nit entre cotons de núvols
i em deixa somiar amb la llum dels teus ulls
en un record etern.
Com els sons de la musica
que s’escolen pels intrínsecs porus de les parets
i em tornen el tacte del teu cos
entre un braços ja cansats en un ball etern.
Guardo dins meu quatre pedaços
d’un ahir no tant llunyà que em semblava feliç.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2012/01/eternamente-luna.html

Miro més enllà del nostre entorn

Miro més enllà del nostre entorn
veig uns núvols de tempesta,
mentre el vent despentina
les copes dels arbres
i fa volar les darreres fulles seques
dels plataners
que encara no s’ha esporgat.
Encara retronen entre les parets
els darrers gemecs
que els cossos cantaven
entre petons i carícies,
pintats per les ombres
de les aus
que voleiaven un cel cada cop més fosc.
Dempeus fito un horitzó estrany
amb un futur solitari,
qui sap si aviat sagnarà un cor
que volia cantar,
desfullant anhels enlloc de plors.
Plantaré en un jardí qualsevol,
allunyat de mi,
les llavors del que un dia vam compartir,
esperant que a l’ombra de qualsevol arbre,
neixi fort,
allò que no vaig poder mantenir dins meu,
cendres d’un incendi apassionat.

http://desdeminoray.blogspot.com/2012/01/cuatro-intentos.html

S’enceta la tarda

S’enceta la tarda
i va pinzellant d’un negre
cada vegada més fosc
i mentre la lluna no pinta
a l’horitzó camins d’argent,
vola la imaginació
dibuixant en la retina
el perímetre d’antics records.
Sonen noves onades
en la vella platja de sempre,
amb el so
que hem volgut tenir guardat,
renovant el ressò d’antics records.
Sabem el camí
per no perdre’ns el els diaris laberints
que s’esmunyen davant nostre
a cada instant
lligats al fil d’antics records.
Silent ompliré el calaix de la memòria,
de petons, carícies, mots,
moments que guardo d’antics records.

No ens enteníem amb paraules

No ens enteníem amb paraules,
però ja parlaven els ulls.
Vas venir a tenir cura d’un cos vell i malalt
i es vas trobar a la vora un cos que et volia gaudir.
De somriures de compromís
en sortiren capolls de petons
i poc a poc el tracte ens apropà fins no haver-hi lloc
per l’aire entre tots dos.
El teu cos jove encetant la maduresa
va enaltir un cos que ja volia un cert repòs.
En sabíem els límits d’allò
que ja s’estava encetant con un joc,
d’aquells jocs que acaben cremant.
Jo volia conèixer el mapa del teu cos
i aprofundir fins on pugues arribar
i tu em volies ensenyar
i fer la teva part del camí.
A l’hora de la migdiada
quan el vell cos descansava
confiat en la teva custodia,
els dits et deslligaven novell corses
i descobrien la pell tibada
i els mugrons assenyalant un cel
que ja anava pujant entre la vall coneguda
de les teves cames jugant a aprendre
com dos adolescents en aquell llit
on aprengué a satisfer-me
en la solitud de l’aprenentatge.
Gairebé vaig pensar que podria estimar-te,
però ho teníem prohibit.
Jugar cos a cos era lo més on podíem arribar
i no quedaven lloc per als retrets.
Al carrer, uns mots, un moviment de cap,
res que fes pensar en els ardents moments dels repòs
on eren un pot de brou
bullint al xup-xup de les nostres necessitats.

Cauen sobre la pell calenta
els mots enganyosos
i es desfan com flocs de neu,
regalimant la pell nua
que poc abans havíem compartit
despreocupats pel que diran.
Cremen els silencis,
i fan la distància més llunyana,
alhora que es cusen al cor
envoltant-lo d’una fredor
que mortifica l’ànima.

http://desdeminoray.blogspot.com/2012/01/silencios-y-palabras.html

Marca el tic-tac del rellotge de paret

Marca el tic-tac del rellotge de paret
com un ritme el so de la música
de la teva absència
i el silenci dels teus missatges,
ni un mot,
ni un so,
em deixen amarat de soledat.
Marca el tic-tac del rellotge de paret
com un ritme el lent caminar
dels instants passats,
aïllat en mig d’un mar de murmuris
que es callen de tant en tant
quan descansen els ulls
del seu erràtic caminar.
Deixo desfer el futur entre mots absents
i mirades apagades,
esperant ja quasi sense esperança
la resposta als muts crits
d’impotència enamorada.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2012/01/isla.html

Estem sols

Estem sols,
marca el rellotge les hores viscudes
i en posa etiquetes
que pinten els instants abans compartits.
Moments de quan prement el cos,
mirem més enllà,
un horitzó on la matinada desvetlla
un sol naixent,
pentinant la boira els rajos primers.
Moments de quan prement el cos,
mirem el llit desfets els llençols,
guardada l’escalfor en embolcalls
de petons amb regust de carícies
i camins ensalivats recorrent el cos nu
de cadascú de nosaltres.
Moments de quan prement el cos,
mirem la blancor del full verge
abans de rebre la sang blava dels mots
que juguen a fer versos
amb els signes del teu nom,
que poc a poc vaig aprenen a fer.
Moments de quan prement el cos,
mirem amb la mirada les parets buides
on retroba el so l’excusa per tornar
i repetir el teu nom,
mentre els silencis juguen a ser papallones
que voleien entre els mots
ue cantem a cau d’orella,
després de tant temps,
com el primer dia, enamorats.
Moments de quan prement el cos,
mirem la fredor dels darrers dies d’un hivern,
que se m’apropa,
esperant poder guardar per a sempre l’escalfor
de la teva estimació compartida fins al final.
Moments de quan prement el cos,
mirem el futur amb esperança compartida.

Has vingut entre sons de salms

Has vingut entre sons de salms
i jo t’he imaginat meva,
t'he invitat al meu cos
i aclucant els ulls m’has senyalat
el teu senyor,
em cercaves tot i que l’esquena
et cobria el mirar,
i tant a prop i tant lluny,
i sense donar-me la pau
ens hem separat
amb fites de mirades de reüll.
Avui el cos tibat,
ha defugit de les carícies,
avui els llavis febles,
han perdut els càlids petons,
avui les mirades amagades,
han estat fiblons
que em ferien l’ànim.
Has vingut amb sons de salms
i t’he recordat nua,
brollant somriures
amb flaire de flors novelles,
i al cor marcat per sempre
amb la lletra escarlata
del teu somriure.