Ara que el jorn se’n va

Ara que el jorn se’n va,
ara que la nit es comença a pintar,
ara que el sol s’amaga,
ara que la foscor serà llarga,
deixaràs de cercar peuades fora casa.
Closa la porta,
encès el foc,
reposa el cos,
fent l’ànima forta,
regires la memòria
i contes al veí de lluny,
al qui vol escoltar,
al qui calla en la penombra,
tants granets de sorra,
que vau viure junts,
que foren instants a la vora,
moments perduts,
llàgrimes de joia,
clams de plors,
dolors muts,
plegar de mans,
fer camí plegats,
tants granets de sorra,
que ara... són platja.
Ara que el jorn s’acaba,
s’enceta el torn de la memòria,
i ella viu,
amb l’olor de tota una vida,
omplint els buits que mai vas notar,
i ara encetes en la temença.
S’acaba el jorn,
i la nit serà fresca,
blanca la boira gebrada de la matinada,
el llit és cada cop més gran
i la són se’n va de tant en tant,
queden com silents companys
els mots i els gargots amb que fas vida,
queden branques que creixen i et necessiten,
queda de nou el dia,
i més nits i més dies
com ones bandejant
la carcassa adolorida.
Ara que el jorn es tanca,
truca a la porta
una ànima peregrina,
que t’escolta
quan tens la veu trencada.

Dibuixo entre la boira

Dibuixo entre la boira,
uns cors que es desfan
com baf sortint de ben a dins.
Em canten cançons
que junts em ballat
en altres llocs
mentre van marxant.
Taral•lejo a mitja veu
les tornades d’aquella
que ens feia desaparèixer
les hores,
entre la follia del teu cos.
Sense oblidar, els versos
que tants cops,
se’m fan tatuatges
a la pell del tors nu
a l’alçada del cor,
recordo les balades
que ballàvem al terrat
les nits de festa major,
mentre érem part,
l’un de l’altre.

Desgrano l’hivern

Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
Bec gota a gota
cadascun dels petons
que hi han a la copa de l’oblit.
Retallo a l’aire les carícies
que mai li vaig fer al teu cos
tan ardent com fugisser.
Pinto amb mots de plany
el meu desig incert,
incomplert,
d’estimar-te més enllà
de la resposta recíproca,
del t‘estimo callat
que sempre vaig esperar.
Ara tant sols espero,
un benvolgut,
un petó de comiat,
un somriure
–qui sap si forçat-,
una imatge,
per guardar com un vell record.
Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
I tu estàs en cada mot,
en cada espai,
en les intencions de les comes,
en cada punt.
Ets la veu que no em surt,
la llum en apagar-se els ulls,
la sang que batega a glops el cor,
la fel que m’amarga la soledat,
la fredor del cos en aquest fosc hivern,
i tot i així, bec cada glop del teu beuratge
i espero eternament fitar-te en el meu camí.
Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
Mentre s’acaba l’esperança,
brolla de nou la freda espera,
la muda i callada espera.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/12/he-de-amarte.html

Torna aviat del país del so festiu

Torna aviat del país del so festiu,
t’espero per contar-te contes
on les fades juguen amb ogres divertits
i tots somien estimar-se
abans de desaparèixer
com pols encantat.
T’espero a la ciutat
on tots som presos del nostre cor,
amb la flor del lloc a la mà,
allí on les parets
deixen veure el cel
i les curses del núvols
fins desfer-se
més enllà d’un horitzó séc.
Llegeix-me els mots versats
i fes-me un ressò a la vora,
on pugui veure el color dels ulls
i sentir el flaire del teu cos,
arquejat,
allí on de vegades hem desitjat
ser una sola ànima.
Torna aviat
des del més llunyà mar embravit,
per ser de nou amants silents
fosos amb la soledat
dels mots enamorats

Avanço a cops de vent

Avanço a cops de vent
per aquest terra
moll d’humitat
d’una tardor
que ja s’acaba,
me n’adono a batzegades
que sóc com una fulla seca
en aquesta catifa caiguda,
anant on em porta un destí
que desconec,
i m’omple d’estralls
el cos poc a poc malmés,
i m’adoloreix el cor el patiment
que sento al voltant
entre sotracs i esgarrinxades.
Avanço a cops de vent,
escoltant veus
que em reconforten
i que planyen la meva
innocència desenganyada.
Més endavant m’espera un ball
de fulles trencades
que altres trepitjaran,
escampant qui sap si joia,
si darreres il•lusions,
si propers desenganys.
S’acaba l’any,
i la catifa de fulles multicolors
s’anirà tenyint de gris
deixant ventalls morts
de nervis nus a l’aire
i confeti dels mil colors de la tardor.
Avanço a cops de...

http://rebaixes.blogspot.com/2011/12/em-deixo-portar.html

He deixat amors escampats

He deixat amors escampats
entre racons i fondalades,
plantat petons
en boques efímeres,
desdibuixat carícies
en cossos desgranats,
que ara ja són imatges
de calaixos plens de pols.
Em venen al record
instants de plaers
que ara mirant al mirall
em semblen pinzellades
del passat,
que cauen de les mans
com grans de soledat.

http://estravagariosiglo21.blogspot.com/2011/12/todas-mis-amantes.html

Entre els àngels dels records

Entre els àngels dels records
i els dimonis dels oblit vaig fent camí,
mirant cap davant un temps
que no sembla tenir fi,
de vegades roda poc
i de vegades desferma el fre
i sembla volar sense destí.
Ara que el pas és lent,
ara que raono poc a poc,
ara que els avenços ràpids són,
em sembla tenir peus de plom
i cor d’infant on fins i tot
la màgia és possible, probable
i perquè no recomanable.
La pell se’m fa d’un pàl•lid gris i brut
com si l’ànima volgués sortir al mon
i veure els motius que m’han fet ser com sóc jo.
Abans la paraula era àgil com el vol dels pardals
i vistosa com un capoll que s’entesta en ser flor,
ara ranqueja com un colom coix
i repica abans de sortir con la roda d’un carro vell
entre llambordes desencaixades d’aquells carrers
d’una llunyana infantesa perduda a destemps.
Em queda pel davant la por latent del que no se sap,
el fred que m’entra al cos encara que el sol l’escalfi,
com si la sang de les venes es fes de gel,
i perd ja no poc a poc el cant dels ocells
i la resta dels sons.
Em queda ben clar
el color dels teus llavis,
l’olor de la teva pell,
el so de la rialla franca
i el regust d’aquells petons,
la resta són ornaments
d’un quadre que a la fi un drap vell,
més vell que el meu record
deixarà en el rebost perdut
del vell casalot que és aquest món.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/12/orillas-de-este-limbo.html

I mentrestant, esperant el bes del raig

I mentrestant, esperant el bes del raig
cau la llàgrima de la boira
i molla la roba com els petons petits
que cauen sense adonar-se’n.
Fred que entra fins els ossos vells
i mirant finestral enllà veig
una mar flonja d’un cotó dolç
que vola lentament
cap a un cel on regna el sol,
tardant avui en visitar-me.
M’entretinc aleshores,
volant els records
fins la blanca pantalla del davant
i veig movent-se com fantasmes
els personatges de la memòria barrejats
amb els fantasmes vius que m’envolten,
que m’estimen i m’enfurismen.
Tot cau en un no-res
quan surt el sol!

http://paraulesimots.blogspot.com/2011/11/divendres.html

Encadenat al temps

Encadenat al temps,
la mateixa baula,
el mateix instant,
tancat en una guerra de coixins,
que s’acaba en fer-me l’adormit.
Closos els ulls,
repeteixo mil vides
en aquell instant,
n’aprenc i n’oblido,
em deixo i em rebel•lo.
Sempre fosca l’habitació,
amaga entre fulles
de la persiana
com una guillotina severa,
els retalls de llum
que el carrer m’envia.
Repeteixo com un rosari etern,
la lletania d’un prec
que m’apropi més a tu
i trencar la condemna inacabada
d’aquest despertar
en el mateix lloc
i en el temps aturat,
que fuig de nou
per tornar a començar.
I en despertar,
veig sempre
el mateix quadre.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/12/prendida.html

Com un abric de gel

Com un abric de gel,
com un pes
que ens esgota
a cada pas,
és aquell adéu
que em vas donar.
Per camins abandonats
pregunto pel teu pas,
i em responen en silenci
ocells que no volen cantar.
Les nit de lluna plena
m’escalfen els records
d’un ahir feliç
que jo vaig trencar.
I cada bes és un llaç,
i cada braç em prem fort,
i cada mirada em forada,
i jo, sense voler lluitar.
Viure sense tu no és viure,
és morir sempre agonitzant.
Cada pas em porta lluny
i cada instant m’apropa
a la fi del temps,
recordant aquell ball
on em vas enamorar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/divagaciones-ii.html

Vola l’alosa

Vola l’alosa
per conèixer món
i retorna al pit
que li fou bressol.
Llarga és l’espera,
cansa la són,
vigila la nit pintant
foscos temors.
Vola l’alosa,
sa nova llibertat,
bateja amb petons
el vol sobre la mar.
Tant se li fa
l’estació de l’any,
pensa amb afany
el retorn a la llar.
Vola l’alosa
brandant horitzons,
de dia i de nit
cercant ben a fons
miratges i estels
més enllà de platges
nues vestides
d’onatges.
Vola l’alosa
de dia i de nit,
cercant el retorn
al teu llit.

La vida em pinta instants de dol

La vida em pinta instants de dol,
prenyats de punxades de dolor.
Em puja coll amunt
l’amarg gust de la fel
que la mort em fa engolir,
i la vista s’ennuega
de les llàgrimes
que brollen incansables
entre mots de consol,
sense entendre
el perquè d’aquets òbits.
La grandesa de la ment,
s’empetiteix davant la incògnita
de les respostes que no apareixen,
del temor de quan tornarà a succeir,
quan la fosca ens tocarà
de nou d’una manera o altra,
ferint de qualsevol manera
la nostra ànima innocent.

Cau la pluja neta

Cau la pluja neta
en una terra negra
i reguerols d’instants morts
com gotes brutes
van marxant pel camí moll
d’una vida fosca.
Les soles trepitgen
una catifa de cendres
on només sorgeix el ressò
d’uns mots a mig camí
del silenci i de l’oblit.
Mentre la pluja va caient
i neteja poc a poc el fastig
d’una vida
que s’escapa a cada pas,
a cada mot,
em submergeixo
en entre dubtes i versos,
entre paraules i mirades,
esperant una llum
que surti entre els núvols carregats
de por i temps finit.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/11/luz-entre-las-cenizas.html

Ara que sóc lluny

Ara que sóc lluny,
em lligaran els records,
com ho feren en el temps
les carícies i els petons.
Acaronant ombres guardades
en el pensament,
tornen de retruc
les sensacions
d’aquells ahirs compartits,
de les esporàdiques soledats
arraconades amb l’escalfor
del teu cos sota llençols immaculats,
on les mans nuaven
un cos desitjós
de sons i de plaers.
Cercaré pels llocs
on antuvi varem ser,
pels que volíem compartir.
Regiraré darrere els finestrals,
testimonis tafaners
dels nostres moments,
pels topants d’escales
on el teu cos treia la pols de les parets,
mentre descobríem
que volíem ser més que amics,
sabent utòpics els nostres desitjos,
vivíem el sorgir
de la nostra flor d’estiu.
Cants efímers,
com efímer és l’alè,
mentre escric a l’aire el teu nom.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/atada.html

He trepitjat fort

He trepitjat fort
el toll moll
del carrer buit
i m’he fet fos
en cercles
d’aigua bruta
i records oblidats.
Els ulls
ja no veuen
la imatge titllada
del meu abric
i pinten gotes negres
les sabates de passeig.
On ets?
Cerco records
en paratges vells,
i pentino camins
on caigueren
petons d’ahir,
quan tot era de colors
d’arc de sant Martí.
Ara la tardor
es pinta del gris
del dolor i de l’oblit,
d’un demà negre
de solitud,
de blanc de neu
i escalfor de llar
sense tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/phoenix.html

Plou fora el finestral

Plou fora el finestral,
regalimen avall les gotes
en una dansa constant,
mentre la llum del fanal
em desperta
nu a la teva vora,
i enceto al ritme
de la pluja
un degoteig
de petons i carícies
que arquegen
con un arc tensat
el teu cos,
per uns instants
la llum feble de fora
es reflecteix
en les perlades gotes
que el teu cos
va extraient poc a poc,
endormiscat,
responent al plaer excitat
dels meus dits,
dels meus llavis,
del meu... cos.
Plou fora el finestral
i em desperto del somni
on somiava amb tu,
em veig sol,
allí on el fanal
t’il•luminava plena de plaer.
De nou, t’he somiat,
de nou em desperto sol,
amb el ressò
dels mots: “qui sap... qui sap...”
Explica’m com puc tenir
la flaire del teu cos en el meu,
i recordar el tacte dur
dels pits,
i el bes càlid del teu cos,
fregant-se amb el meu.
De nou t’he somiat,
qui sap si absent,
qui sap si ha estat somni,
qui sap si...
ho tornaré a somiar en realitat.

No hi ha més ombra

No hi ha més ombra
que tancar els ulls,
ni més silenci
que dormir els sentits,
aleshores,
estem sols.
La llum
que ens ensenya
als altres.
El so
que ens presenta
la resta.
Viure en la foscor
i el silenci ens amaga,
ens redueix,
ens aniquila poc a poc
i alhora
pot ser l’espurna
per créixer del no res.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/11/donde-la-luz-agoniza.html

La pluja cau freda

La pluja cau freda,
punxant,
el temps vola al voltant,
ja fa tant de temps
que hem deixat anar
els nostres mots entrellaçats.
Em deies: “si l’atzar...”
Quin?
Aquell atzar
que m’ha allunyat,
que ha fet dels records,
miratges,
ara trencats,
com els tolls trepitjats
del carrer mullat?
Quin?
L’atzar
que et deixava
entre els braços,
jugant a ser amants,
mentre queien les carícies
sobre el cos,
en aquell vell vehicle aparcat?
Voldria que l’atzar,
tornés enrere,
la nit aquella
que jugant a ser gran,
et vaig deixar escapar,
entre baralles de coixins,
entre retrats d’infants,
entre cafès retornats,
entre llàgrimes de fel,
retornar a un temps de somnis,
que tant vam esperar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/charco.html

M’acarona el buit

M’acarona el buit
que m’envolta,
i em besa la galta
el fred humit
de la nit
d’aquesta estranya tardor.
Reflexa la llum
els fanals esmorteïts,
la pinzellada brillant
que ha deixat la pluja
de fa un instant.
Miro endavant,
fixat,
en portalades fosques,
cercant records
oblidats dins meu.
Ressona pausat
el so de les passes
pel carrer silent,
s’atura pensant
endevinar llocs
d’un ahir
encara més fosc
i més lluny.
Busca la mirada el niu
dels pardals absents,
la porta que ja fa tant
va donar un cop
que va tancar la seva vida.
Tot és fosc,
tot és en va,
es tanquen els ulls
mentre la memòria es mor,
buida i malalta.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/veces.html

D’esquena a la platja

D’esquena a la platja,
volant cap al sol ponent,
la blanca gavina
d’esquena argentada,
de cara al vent
deixa escapar
el darrer dels teus cabells,
amagat entre les plomes.
Volaré d’esquena,
deixant enrere,
un camí de flors belles,
de flors d’ametllers,
incipients en febrer,
com un nou mar
en terra ferma.
Gronxant les ales
en nous vents,
sense més pàtria perduda
que tu,
sense més pàtria...
Gronxaré les plomes al vent
imitant els cants dels vaixells,
solcant mars impossibles,
impossibles d’oblidar,
com els teus cants,
de matinada,
vora la mar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/11/la-dolca-gavina.html

Sento de nou les notes

Sento de nou les notes
d’aquella cançó
sortint d’algun balcó,
em fa néixer calfreds
plens de records,
i m’allunyen la temor
de la foscor
que viu amb mi
des de fa tant de temps
enganxada a la pell.
Em retornen la calidesa
dels petons
i la força ferma
dels teus braços
en ballar quasi quiets
els sons de la dansa.
Em batega fort el pit
allí on descansaven
per instants
els pensaments embolcallats
per la seda dels teus cabells.
Sé que el retorn
és un miratge ple d’escalfor,
però miratge ple del desencís
d’un temps finit.
Recorda’m com una ànima
que viu en el flaire dels cabells
que tant abans
mai es cansaven
d’acaronar els meus dits.
Ferits per tot allò
que ens va allunyar,
per silencis i per mots
que mai ens vam dir,
però que sempre
ens vam endevinar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/11/mots-maldestres.html

...I mentrestant picaran les mans

...I mentrestant picaran les mans,
la pedra més dura,
solcaran els dits
camins de sang
on en reguerols
d’un vermell fosc
la pintaran,
gota a gota
amb el teu nom.
Carregaré pels camins
que m’han allunyat,
en braços vells i cansats,
el pes del meu oblit.
Cercaré la follia del després,
on antuvi estigueren
els plaers dels teus petons,
els plaers de les carícies,
el goig de silencis
on encetàvem
a conèixer pam a pam
tot el nostre ésser.
Potser un silenci nou,
em vestirà en arribar,
cap ressò als precs
amb marc del teu nom,
cap “si us plau”
em serà prou defensa,
cap cop al pit,
cap plany
en servirà com penyora
del meu pretèrit despit.
Desgastat com el meu nom
en el teu cor,
arribarà el cor prop del teu nom,
imperdonable i cansada,
la mirada anirà caient rodolant
vers un mon que se m’acaba,
en la soledat buscada
de la follia del després.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/tu-nombre.html

Em dius que són poques les flors

Em dius que són poques les flors
pel teu febrer
quan el penses esmorteït
per un glaç encara hivernal.
Trenca amiga les pors
d’aquesta nit
que sembla eterna
i mira finestrals enllà,
on els camps secs plantats
d’ametllers pinten
de colors les branques nues.
Vols més flors,
on l’horitzó,
et deixa dins els ulls
un mar multicolor,
on cada gota és una flor,
i cada flor una estrofa de cinc versos
que et parlen d’amor?
Plores amiga per jardins
que dormen un hivern cru,
quan tens a la vora
un immens mar
de versos guardats en flors obertes
i a punt d’esclatar en milers
de capolls encara endormiscats.
Espera un sol naixent
d’una propera primavera
on acompanyaran als versos
plomes verdes afilades com punyals,
llavors, podràs ferir-me
amb els teus mots,
com jo potser, t’he ferit,
amb ma absència.
Poques flors té el teu febrer?
Si ja no en caven més,
dins el meu cor!

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/07/tot-allo-que-el-poeta-escriu.html

Lligada al desig

Lligada al desig
de ser estimada,
amagada
entre llençols verges,
depositaria de petons
que mai s’han donat,
receptora
de carícies plenes
de taques.
Lluna que s’enceta
en quart creixent,
desig etern
de ser estimada,
pell nua de tacte subtil.
Blanca habitació setinada
de polsim maragda
de l’esperança perduda,
rellisca cos avall,
entre estreps
de mil joies imaginades,
de diversos potser viscuts
entre somnis amagats.
Fugim de l’efímer del caduc,
de la mort que ens envolta,
del furtiu que ens amaga,
ombra en la penombra,
llum de lluna creixent,
petó esmorteït,
gelat desfet.
Visc en tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/presa.html

Recordo tant cadascun

Recordo tant cadascun
dels instants abans
d’aquells petons,
que mai ens vam donar,
i cadascuns
dels adéus prematurs
en que ens vam acomiadar.
Són illots solitaris
en un mar de tenebres
i boirines d’oblits.
Podria dibuixar
tants cops aquells ulls marcits,
gravats a foc
en una memòria remisa
a esborrar aquells moments
dels no fets.
Petons no fets,
carícies abandonades
al tou dels dits,
paraules mortes
abans de sortir de la gola,
camins encetats
abans d’hora,
rialles que foren capolls
sense florir,
somriures desdibuixats
en qualsevol
dels adéus passats.
Recordo tant el que no vam fer,
que la resta és un amarg oblit.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/verso-inacabado.html

Torno del balcó

Torno del balcó
a espatlles de la mar
i caminat
arribo sota el finestral,
enrere el qual
volaren aquella nit
els coixins
dels nostres somnis
desvetllats.
La nit on no aprengué
a fer-te meva,
on em vaig perdre en l’encís
d’una lluna furtiva
i d’uns llavis
que m’ensenyaren
somriures de vidre.
Ingràvid sobre llençols
de pors i d’ignorància,
no vaig saber estimar-te.
Colpit per poder perdre’t,
ignorant de com arribar tant endins.
No he oblidat els errors,
i em fueteja l’esperit,
tant desencís.
Torno de tant en tant
per veure el tren
on vas partir,
fent sagnar
el vell cor adolorit,
després retorno
al vell balcó
per mirar el cel i la mar,
sentint entre remors
de la inquieta escuma,
antigues penes,
antics dolors.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/10/no-ploris-per-mi.html

Ahir vaig estar

Ahir vaig estar,
callat,
sobre el balcó
que cau damunt la mar,
mirat l’horitzó,
aquella petita línia blava
que tant ens ha separat,
Bufava una brisa fina,
suau,
filla d’aquell vent
que t’encenia les galtes
i et feia ballar els cabells.
Quans mots callats
em deien els llavis somrients?
Quans petons volant,
t’haguessin volgut donar
els meus llavis secs?
Ahir vaig estar,
ferit,
per tants records
que volen tornar.
Ahir,
a la vora de la mar
et vaig trobar tant a faltar...
Premia fort
la barana vella
del ferro negre
que també mirava a la mar
i sense gotes de pluja
vaig encetar a plorar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/10/el-perfume-del-mar.html

Pell bruna pintada

Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
regust fort, de terra seca,
àrida, estranya amb els forasters.
I amb tot em segueixes
mirant de tant en tant,
fixa als ulls compartint instants
amb sons estrangers
que s’acompanyen
de somriures còmplices
que comparteixes
entre els teus enamorats.
Pell bruna, vestida amb tirants,
m’ensenyes un bust
que em fa imaginar noves conquestes,
mentre passen els plats
com un rellotge sense pietat
es va retallant el nostre temps
fugint del mots que no diuen res,
on només parlen les nostres mirades
conscients de l’efímer d’aquests instants.
Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
regust fort, i retalles sobre el mantell blanc,
restes de llunes de color del vi,
tantes com adéus
ens queden plens de silencis.
Petons de vi que deix
per sempre entre tu i jo,
a la vora d’una copa
que mai duré més que al cor,
que mai podré guanyar.
Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
rinxols de carbó
amb reflexos de pissarra
que dóna aquest gust sec
que em queda a la boca del cor
mentre deixo enrere el record perenne
del teu somriure multilingüe,
a la vora compartida de l’altre enamorat.
Somnis d’un dinar improvisat
que el destí ens va unir
per deixar-nos anar lluny,
ben lluny del racó del món
on vàrem néixer a l’amor, silent,
de mirades eternes
que seran el nostre tresor,
sota un bosc d’alzines,
amb passadissos de falagueres,
tot un món
que ja no hi serà més enllà dels records.

Deixa’m mirar-te

Deixa’m mirar-te
mentre t’apropes.
Deixa’m mirar-te
mentre retalles el sol fitant
un perímetre ple de corbes.
Deixa’m mirar-te
mentre parles entre rialles
i somriures de vidre
que qualsevol mot
pot trencar.
Deixa’m mirar-te
mentre ballen els peus
als sons de noves músiques
i m’alegres aquests curts instants
en que arribes a la meva vida.
Deixa’m mirar-te
mentre em claves el fibló
d’un prematur comiat
abans de conèixer-te.
Deixa’m mirar-te
mentre marxa amb tu el sol
d’una tarda de juliol
amb nom de pasta
dins d’una bassa.
Deixa’m mirar-te
mentre recullo els petits bocins
que queden del cor enamorat
que has esquerdat
amb el teu caminar tant remenat.
Deixa’m mirar-te
mentre et tornes ombra
en el meu incipient oblit.

Maig té al meu cor divuit flors

Maig té al meu cor divuit flors
que es marceixen d’any en any.
Assedegades de mots que l’estimin,
poc a poc van apagant-se
els pètals multicolors.
Esperen dels teus dits
l’ombra que no acudeix.
Les mires de lluny,
tant de lluny
que ni es veu el verd
dels teus ulls.
Maig té al meu cor divuit flors
que surten del fred de l’hivern
i la distancia del teu oblit,
esperen uns mots,
esperen uns petons,
esperen unes carícies
que qui sap quan arribaran..

Em pintes amb color de flor

Em pintes amb color de flor
l’esperança de veure’t.
Em senyales amb so d’ocells
la dringadissa dels teus versos.
Em parles del vent
recordant la bellugadissa
del nostre alè.
Netejaré amb petons
el contorn d’aquest cor adolorit,
alhora que els mots
es facin flors
per omplir de verd
el buit dels teus ulls.
Llavors canviaré els mots
dels meus versos i...
Et diria de quin color
són les parets
dels meus ulls,
si pogués dir-te
el color del teu somriure.
Et podria dir quin regust
tinc a la boca,
si pogués dir-te
el gust dels teus llavis.
Et podria dir la força del vent
si el galop del cor es deixés atrapar.
Et podria dir l’abast del món
si el món restes a la teva abraçada.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/06/de-quin-color-es-la-teva-absencia.html

Et diria de quin color

Et diria de quin color
són les parets
dels meus ulls,
si pogués dir-te
el color de la tristesa.
Et podria dir quin regust
tinc a la boca,
si pogués dir-te
el gust de la pena.
Però tot s’ha compassat
a l’univers de l’oblit
quan rellegeixo
la poesia dels teus llibres,
i miro els llocs
on va ser veritat
per uns versos perduts
en una ànima ferida.
Verí d’absència.
Verí de retorn.
Laxitud del temps que fuig,
del temps fugit,
dels versos esquerdats
en el racó de l’oblit no desitjat.
De versos destriats en mots,
austers,
únics,
solitaris,
de vegades muts,
de vegades molls,
de vegades transparents,
tant transparents... com tu.

http://sirens-sea.blogspot.com/2011/06/un-comienzo-es-un-comienzo.html

Cada bes punteja petons

Cada bes punteja petons
sobre els carnosos llavis
afinant un a un els instants
curts i volàtils
que ens uneixen
més enllà de l’espai.
Amb cada estona
m’aprenc una nova cançó
que repeteixo en la soledat
on m’abandones
en acabar el concert.
Recordo llavors
les primeres classes de guitarra,
tanyen nus els cossos
cadascuna de les cordes del teu.
Cada cop sonen més
de tant en tant les melodies
que ens dediquem,
cada cop són més esquinçats
els sentiments que sonen,
però encara recordo
el so de la guitarra
i el seu gust... melòdic.

http://arateva.blogspot.com/2011/05/el-guitarrista-en-mis-labios.html

Bull l’escuma verge

Bull l’escuma verge
crepitant bombolles de mar
oxigenat
i piquen com elixir
d’eterna joventut
en el teu cos nu decadent,
de temps madurs,
de petons ancorats
als plecs de la pell,
testimonis muts
de tants records,
que semblen reflectits
en cada gota de mar
dipositada
sobre la bruna epidermis
com part d’un immens mosaic
que des de lluny
m’evoca un tardà oblit.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/04/caliz-inmaduro.html

Com un pigall orfe de temor

Com un pigall orfe de temor
et guio camí de mil lluentors
que fereixen
i que destrien destins
de dies pretèrits.
Ferits a cada pas,
a cada mot,
a cada silenci,
de vegades la llum
ens endureix la ferida,
a cops la fa sagnar,
i com nafres a la pell
queden els records
d’adéus histèrics,
d’adéus callats i eterns,
d’adéus curts com la pluja
d’una tarda de primavera,
d’adéus sempre recordats
com el primer petó.
Tot un plegat de llums
que passen pel costat
fins que finalitzi la pròpia llum,
deixant orfe l’enginy,
el mot i el record
que tant cops
han trobat en tu musa final.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/04/ocaso.html

Secs queden els pètals

Secs queden els pètals
per terra del darrer ram
que et vaig regalar.
Tiges marcides,
flors arrugades
en la vellesa de l’oblit.
Llueix tant sols el llaç,
vestit deslluït
d’uns jorns estimats.
Regal contingut
d’uns deus efímers
amb folre de setí
per on rellisquen
poc a poc els darrers records,
i on guardo entre els seus plecs
pinzellades dels somnis incomplerts
entrefilets enganxats
al voraviu de la pell
arran del cor adolorit.
Al fons queden batent
al plaer del vent
els porticons del finestral
des d’on ens varem acomiadar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/04/lo-vivido-lo-amado.html

Cada vegada sóc més

Cada vegada sóc més
com aquell batent
que el vent fa picar a la paret,
repetint eternament
la lletania variant
per la força
d’un vent incansable,
cada cop,
cada interval,
seguint com l’antic heroi
el seu càstig sense descans.
A cada cop un prec
i amb cada prec un record,
cada record el seu petó
i amb el petó la fragància
del seu cos feta habitació.
Segueixo mirant
més enllà del porticó
del finestral,
fito pel camí on vaig
perdre l’esperança
del seu retorn,
amb la galivança
que torni amb el mot adéu
trencat en mil bocins.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/04/tan-solo.html

Orfe queda el mot

Orfe queda el mot
quan la veu s’emmudeix
i mor el poeta deixant inert
el cos que coneixíem,
més enllà de tot,
més enllà del dolor,
sonen per dins
els versos inabastables
de l’amic absent.
Ressonen
amb la cadència compassada
de llàgrimes caient,
el record de poemes conversats
amb ressò passat
de rialles i gestos de complicitat.
Orfe es queda el mot
quan la veu tremola
i ennuegant-se,
sospira per sortir lleugera
del pou d’una gola tremolosa.
Seran ara ja vells els versos
que tornaran de la memòria,
entrelligats amb els records
de les filigranes fetes poemes,
ja mai més
serà el silenci còmplice
de les nits de lluna
feta de gallons argentats.
Em dius mirant-me,
si mor el poeta
i jo llagrimejant
de sentiment
moc el cap com un pèndol
i nego aïrat,
l’home es mort,
el poeta... etern.

http://elhumociegamisojos.blogspot.com/2011/04/hasta-siempre-zuni.html

S’ha mort l’amor quan la mar em crida

S’ha mort l’amor quan la mar em crida.
Bressolen llàgrimes caient les ones festives.
Degoten en tinta de versos morint,
els mots que clamo des del cor ferit.
Pinta la foscor l’horitzó pròxim,
més enllà de l’albada qui sap que s’hi albira.
Em dius adéu d’espatlles i ben fluix,
sanglota el comiat paraules perdudes,
s’escolen els anys de petons i somnis.
Calla l’amant el silenci d’esposa.
Calla l’amic el silenci d’amant.
Calla el poeta el silenci d’amiga.
Avui han mort l’amor
quan la mar em crida.

Em promets petons dolços

Em promets petons dolços
acabats de fer,
reptant els braços poc a poc
al voltant del meu cos,
pas a pas caminant
de la mà amb pas de sol,
poc a poc.
A ritme de bolero embolcallats
l’un al costat de l’altre.
T’ofereixo
a pas de tango trencador
la passió que explota a cada bes,
allargant el braç
per atrapar-te el cor,
prement-te ben fort el cos,
suar tant a prop
per dubtar de qui és la suor.
Tancar els ulls
i estimar més allà d’un demà
que serà un adéu cantat.
Viure per veure’t
en els records que ens fan viure
per a reviure un amor estancat,
tancat en l’esgotament
de silencis que fan molt de mal.
Petons robats a cada giravolt,
petons retrobats
en portals de mala mort.
Potser si que no ballem compassats,
però tant em fa si ens estimem.

Si jo també he de confessar

Si jo també he de confessar,
com faré per dir-te
els pecats que ja saps?
Sí són pecats de silenci,
si són somnis d’estimar,
si són dits que s’allargassen
desitjant-te de veritat.
Jo també vull confessar
les meves nits d’hivern
fosques i fredes
en callada soledat.
Jo també enyor les matinades
de primavera amb cants
de caderneres
i vols d’orenetes sense parar,
l’olor de jacints i els brots del parral,
les liles florint boniques
omplint de vida el jardí.
Jo també confesso
les tardes de dolor captiu
on plora com no el cor
esperant el naixement
de nous mots,
de mirades trobades,
de tactes efímers,
de petons
que es desgasten
de tant en tant.
De retornar els mots perduts
i demanar-ne de nous i vells,
de nous que vinguin,
de vells que recordin
els sons que vull sentir.
Si jo també he de confessar?
On guardaré els vestits dels somnis?

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/yo-confieso.html

Segada de dalt avall

Segada de dalt avall
cau feta miques
l’ànima trontollant
dins d’un cos marcit,
rere uns ulls de vidre
i un mig somriure
que neix en el instant finit.
Balla encara mig inert el balancí,
bressol d’un cos pansit,
arrugat,
abandonat.
En el dolor dels moment,
queda la pau i l’etern silent,
que va deixant el fi tel,
caient,
al descobert,
l’ocàs del jorn,
l’adéu a la lluita.
Enrere queda desgastada
la fortalesa i la tossuderia,
que el temps erosionà
sense guanyar mai el coratge.
Cansada,
gronxa encara la inèrcia
de la vida fugida,
el balancí,
que presenta respecte
al dia que marxa
i s’enduu con un recent nascut,
l’ànima lliurada
en el darrer raig de llum.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/isabel.html

Camines camins mil cops caminats

Camines camins mil cops caminats,
i sempre trobes un lloc
on mai hi havies posat el peu.
Mires el cel mil cops cada nit,
i sempre trobes un estel diferent
en aquell lloc.
Neteges cada cap de setmana el jardí,
et saps cada racó de memòria,
i sempre trobes una flor nova
en el pitjor racó.
Llegeixes cada nit els meus versos,
ja te’ls saps millor que jo,
i sempre et sorprèn
un vers llegit de nou.
Repetim les repeticions,
cada dia nou és copia
del que va passar,
però en tots un floc els fa diferents,
i en cada mort com fènix renaixem,
com les flors tancades
que s’obren al nou sol,
ens obrim constantment
al nou so,
als nous versos,
al tacte nou,
a la mirada
que de nou ens fa anar endavant.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/latido.html

Cau del calendari

Cau del calendari
con d’un arbre
a la tardor les fulles
que el temps marca
com caducs records
que ja han passat,
i amb cada dia
que cau la pols
va desgranant la petjada
en polsim i oblit.
Cau de l’ànima
gota a gota la vida
que marxa del cos adolorit
i va més enllà
com la llum que peta
de cop al vidre,
se’l menja i passa dins.
Cau del cor la llàgrima
que el deixa sec
i cec,
encara estima la ferida
que el fa sagnar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/latido.html

Marquen els passos

Marquen els passos
un camí d’adéus
que m’allunya
dels records d’un passat
ple de silencis i negatives.
Ballo amb remolins
als peus seguint la música
de la meva vida,
un tango de soledat i patiment,
esperar mots amb el vernís
del teu somriure
que em feia estimar-te.
Robar-te uns petons freds
i unes carícies d’amagat
en racons on cercàvem indiscrecions
que no perdonaves.
S’acaben els motius
d’escriure al vent el teu nom
i recordar el calor del teu cor,
ai! si tant sols volguessis recordar
com em miraves a l’encetar el camí
deixant-te estimar,
ensenyant-me a fer-ho a mi també.

Degoten com pluja de sang

Degoten com pluja de sang,
les paraules ferides
que surten de dins,
d’un cor sagnant
per agulles de silenci,
que em trontollen l’esperança
d’un demà comú, plegats,
sota rajos de lluna plena,
que pintin camins d’argent
en un bellugadís onatge de la mar.
Llavors,
qui sap si esperaré la riuada
de mots d’amor
que com taques pintin la meva pell
amb els mil colors de l’amor.
Dolgut el cor per mil ferides,
cerca ara,
el silenci que l’ha lesionat
i fer refugi esperant els mots adequats,
missatgers d’altres sentiments,
que em recordin de nou
que puc tornar a estimar.
Cauen de tant en tant vermelles gotes
que es tenyeixen d’ocre
en la soledat del meu refugi.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/03/com-voldria.html

No em busquis

No em busquis
en les hores perdudes,
allí al cau
on he viscut
esperant mots
que no arriben,
paraules que no pesen
l’alè que les porta.
No em cridis
amb sons d’engany,
allí on dugué
el cor a la mà,
imaginant-te
amb mil vestits d’amants
que tu volies imaginaries
i jo m’imaginava
que eren tu canviant.
No allarguis
calvaris de silenci,
allí on demano versos i petons,
si no has estat
en equinoccis perduts,
esperaré els darrers solsticis
per fer de la desesperació
cercle inacabable.
Puc llegir al vent
els meus poemes
i esperar només el seu ressò
retornant-me sense la companyia
de la teva veu.
Puc cantar cançons galanes
i enamorar cors de donzelles,
més sap el teu
que són per a ell
els sons dels meus càntics.
I tot i així em resta pensar
que siguis feliç en la fugida
i on hagués hagut amant
quedi amic, silent i oblidat.

Si jo pogués, com voldria

Si jo pogués, com voldria
que la mar em netegés
la memòria de petons vells.
Si jo pogués, com voldria
que el vent enlairés els cabells
i fes fora aquells pensaments
que em porten a patir el teu desamor.
Si jo pogués, com voldria
que la pluja em tragués
del cos l’olor del teu.
Si jo pogués, com voldria que...
Però em mana el cor
i em demana
que et segueixi estimant,
tot i estant pacient a l’ombra
i de tant en tant lluny del teu cor,
esperant que una nit
amb camí de raig de lluna
pugui entrar en els teus somnis
i somiar-te feliç amb mi.

Fos a l’ombra de la tarda

Fos a l’ombra de la tarda,
d’un hivern qualsevol,
sota un fanal apagat,
en una cantonada qualsevol,
cerco amb la mirada,
més enllà del finestral
obert del teu balcó.
Tinc tant per dir-te,
tinc tant per escoltar,
tinc la resta del temps
per restar a la vora,
tinc la resta del món
per seguir-te.
Sent el cor tot el futur
que ens uneix,
sent el cor el so
del cop sec i fort trucant
un demà no gens llunyà
un altre cor, el teu.
Llavors el temps s’aturarà,
llavors seràs
qui mes hem desitjat,
ombra de mots
enlairats en un cel de sons.

http://spleenmaleniano.blogspot.com/2011/03/mio-signore-amato.html

Volen els peus encarats

Volen els peus encarats
i entrelligats
com en una cremallera
que s’obre i es tanca
al so impertorbable
de la música.
Cadències
que tornen a renéixer
en cada tomb,
en cada parada,
en cada saltiró,
que el so els hi demana.
Sense parar
amb una lluita constant
contra un temps
que s’esgota.
Com el cos cansat
que demana un desmai
per reposar.
Però com renunciar
a tenir el seu cos
entre les mans,
com notar la calidesa
que surt
entre les sedoses capes
del seu vestit
i voler renunciar-hi.
Lluitaré entre el desig
de notar-me seu
per uns moments
i el de renunciar
al vol dels seus cabells,
serà el so
el meu testament
i la música mortalla
del meu cos,
morirem tots dos
en el silenci
de l’adéu
d’un ball finit,
camí d’un destí
de pluja i foc
més enllà
de qualsevol soledat,
de qualsevol silenci,
de qualsevol adéu
que m’allunyi
del cansament compartit,
dels darrers balls
per sobre un parquet
esgotat de records
de passos enlairats
uns amb els altres,
reguitzell de somnis perduts,
de suors encomanades,
de desigs incomplerts,
de temors al demà insignificant
de la mediocre quotidianitat.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/cansancio.html