Vinc d’una ferida al cor
que vull deixar enrere
amb el tacte nou
de la teva pell.
Vull reconèixer
de nou el teu cos
i examinar-me
com si d’aquest fet
me n’anés de nou
la vida malmesa
que he dut fins ara.
Cos obert i estirat, nu,
deixant que la retina s’obrís
com el desig i enfurismar
pel temps perdut
per estudiar i repassar
cada un dels punts estimats.
Repòs del cos,
de la memòria
d’aquell temps
que fou nostre
i que fins ara s’havia trencat ,
de nou farem nostre de nou.
S’escapen com papallones
els records passats
i volen de flor en flor
pintant-se les potes
dels colors del pol·len
trobat en cadascuna d’elles.
Cauen a la fi víctimes
de la seva golafreria
en un jardí d’oblit,
campanetes i poncelles,
margarides i geranis,
totes s’obren a la mirada
amb les petites i furtives lladres
del nèctar floral.
És mon cor una altra flor
on has vingut a furtar la vida
d’un proper demà?
És l’aigua de l’oblit
la que assedegarà la set
de l’absència
o tant sols desfarà
un a un els records
que ens mantenen units?
Promeses llaçades al vent,
amb la força de la creença
en la seva eternitat.
Estimar-te a poc a poc
com les coses ben fetes,
un amor d’artesania,
Amb tota la cura
de les mans i dels llavis,
folrada amb els sentiments
http://papirers.blogspot.com/2022/03/p-362.html
més profunds,
perquè et mereixies lo millor,
fins quedar-se enganxat a tu,
com una única unitat.
Una única realitat.
