La solitud és un mirall de dues cares

La solitud és un mirall de dues cares,
en una el rostre és el més bell,
a l’altre, tot són imperfeccions.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una veus les paraules que vols
escrivint-se soles en qualsevol lloc,
a l’altre, els mots són rocs que fereixen.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una els silencis són amics fidels
que et deixen somiar,
a l’altre, punyals que fereixen.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una veus una vida eterna,
a l’altre, un mon que s’acaba.
La solitud és un mirall de dues cares,
si jo pogués cercar-la sempre
com una amiga a qui contar-li les meves cuites,
podria tapar la banda fosca del mirall,
però de ben segur
que sempre hi haurà moments
en que caurà el llenç
i em deixà el dubte de quina soledat
em fita aquell instant.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2012/01/la-solitud.html

Em dius lladre de paraules

Em dius lladre de paraules
per fer dels teus mots
un pont per arribar
a d’altres cors,
i navegar entre onades
de versos que la mar
borra en besar de nou la platja.
Em dius lladre de paraules
per obrir pètals de flors
de mil olors,
mentre sonen veus
que repeteixen ressons
d’antics càntics.
Em dius lladre de paraules
quan deixo que els silencis
parlin per nosaltres alhora
que va apagant-se
la flama dels dubtes
i neixen per sempre
les matinades compartides.
Em dius lladre de paraules
mentre pregues
que el furt sigui a flor de llavis.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2012/01/silencis.html

T’estimaré sense cansar-me d’esperar

T’estimaré sense cansar-me d’esperar,
sense demanar
res més que poder-te estimar.
Sabent que et costa
dir-ho encara
que t’ho demani suplicant
un mot de tant en tant.
T’estimaré
perquè no em costa fer-ho
silent o entre rialles
si tu estàs amb mi,
si estic a prop
o vols que marxi
per fer-te un espai
que t’alliberi.
Sabent que amb poc
puc restar a la teva vora,
vivint del flaire
que t’envolta,
amb poc n’hi ha prou.
T’estimaré sense cansar-me d’esperar,
sense demanar
res més que poder-te estimar.

Pensava amb tu

Pensava amb tu,
mentre jugava al joc de jugar
amb aquell cos de dona
que just compartíem un parell
de desencerts i un camí equivocat.
Et vaig demanar que aquella nit
em deixessis pensar amb tu,
i rient em vas concedir el favor,
pensant que era una altra faula
que et volia contar.
Un got ens enganxava les penes al cor,
i eren comunes entre el seu cos
i la meva soledat,
vaig dir-li amb paraules perfumades
noms de deesses
que podien ser el seu retrat,
mentre jo, pensava amb tu.
M’ofegava la melangia mentre queia
pels seus ulls avall,
mentre jo, pensava amb tu.
Després de soltar mots de tant en tant
i deixar tocar monòlegs
a les mans en el seu cos,
vam parlar com qui res
de jugar al joc de jugar,
mentre jo, pensava amb tu.
Els petons estaven be,
però es podien millorar,
el seu cos no era innocent
i em feia caure en la culpa
de no fer-ho millor,
mentre jo, pensava amb tu.
Acabàrem el joc
i sense rancúnies, retrets,
ni falsos adéus,
cadascú anà al seu racó,
mentre les mans escalfaven al seu cos,
el cor pensava amb tu.

Fem d’aquesta nostra darrera nit

Fem d’aquesta nostra darrera nit,
la base per tenir un record per sempre,
fem dels petits instants,
eternitats memorables
per ser solament nostres.
Repiquen finestrals al ritme
de la brisa que la mar ens convida
a gaudir amb rumor d’ones
que ja no són aquelles feréstegues
que ens van apropar.
Deixa’m pintar amb rajos de lluna
els llavis que acabo de besar,
acabant aquest retrat
que duré per sempre mirant
quan viatgi al fons del cor.
Lligaré els negres cabells brillants
en una cua altiva de cavall,
i em regalaràs la visió complerta
del rostre en alt,
mirant endavant,
mentre prometem a cau d’orella
paraules d’eterna dedicació,
sabent que rere la porta
ens esperen les maletes carregades
de bagatges que ens separen.
No mentim quan jurem
que no hi ha res que pugui separar-nos
mentre es deslliguen els nostres dits
en aquest comiat que ja s’enceta.

Avui t’he vist rient

Avui t’he vist rient
quan passaves per aquí,
pentinada de festa
i tota mudada,
m’han dit
que t’has canviat
quan m’has vist arribar
amb ganes de ballar.
Ens hem fet mal
desaprofitant el temps
en altres mans,
però a la fi
ens hem posat a ballar.
Respiràvem compassats
al ritme de la música,
els peus no tocaven el terra,
anaven per un altre cel.
Les puntes del dits
just tocaven el vestit,
però era meu el teu bategar,
vivíem per ballar.
Giraven com baldufes els cossos,
xuclant el so,
allargant aquells instants
evitant el moment
en que ens hauríem de separar.
Avui t’he vist rient
quan passaves per aquí,
pentinada de festa
i tota mudada,
i sense dir-te que t’estimava,
m’he de quedar
amb la pena
de tan sols ballar
de tant en tant,
prenent-me la vida
amb cada ball.

Et noto tan a la vora

Et noto tan a la vora,
que et sento dins meu
tot i la distància
que ens separa,
són tants els successos
que et fan present,
que són llumins
que encenen cada un d’ells
records d’instants compartits,
flaires, somriures,
ressò de rialles,
el tacte fugisser
dels primers moments.
Comparo faccions
en cada un dels rostres
que creuen segons pels davant
i repasso caminars, tots,
tan diferents del que m’encisa.
Avaluo rialles i tons de veu
per trobar en qualsevol dels presents
el que s’assembli al que em deleix respondre.
Marxen multituds de multituds
i entre ells cap en fa reviure la teva presència,
i l’enyor és cada cop més gran,
erro en cercar l’escalfor
que em manca en botelles
a la fi buides de records i sensacions,
erro en destriar entre les boirines
de les ribes la silueta del teu cos,
erro en destriar del sons del bosc
el to de la veu que m’atura el cor.
Et sé, et sento, t’invento,
i m’apareixes en mig del somni tot brollant
sense saber d’on, fins que em desperto.

http://bocinsdelluna.blogspot.com/2012/01/laberint-denyor.html

Esclata la rosa

Esclata la rosa
i es treu de sobre
l’etiqueta de capoll,
quan en sa bellesa
encara per marcir,
comença a morir,
a morir de sa bellesa.
Serà en un parral,
serà en una brancada,
serà silvestre,
serà ensinistrada,
que comença a morir,
a morir de sa bellesa.
Serà d’un tall enamorat,
serà d’un tall distret,
serà d’un tall equivocat,
serà d’un cop escapçat,
que comença a morir,
a morir de sa bellesa.
Cauran els pètals,
d’un cor obert al vent,
catifes de jardins
amb llàgrimes primeres
de rosades fredes,
que comença a morir,
a morir de sa bellesa,
i mentre nua queda
al desfet instant
d’una vellesa prematura,
respon al temps que s’escapa...
Ara no puc començar a morir encara.

http://deserthumit.blogspot.com/2012/02/poema-de-neu-musica-i-boira.html

Aquesta nit

Aquesta nit
encetarem el coneixement
dels nostres cossos,
quatre parets seran un mar nou
per a nosaltres.
Madurs en el temps pretèrit,
novells en el mutu descobriment,
recorrerem orografies imaginades,
però desconegudes esperant un plaer
que ja no és important.
Descobriré en el teu cos
importants punts de satisfacció
que poc a poc ens farà més íntims,
sense més pretensions,
que els instants compartits aquesta nit,
entre llençols
que res semblaven als de setí.
Començarem amb quatre petons,
sense passió,
coneixença inicial sense més pretensions
que el contacte carnal.
Avui en cloure la llum,
desfaré aquestes capes de ceba
que et separen
de la madura nuesa del teu cos,
i separant que som dos desconeguts
em faràs entrar en un punt
que ja tenia oblidat.
Aquesta nit encetarem el coneixement
dels nostres cossos,
quatre parets seran notaris d’aquest fet.

Em sento

Em sento
com un contrabandista
de petons i carícies
amb so embolcallat
d’un piano atrotinat.
Carregat de versos trencats
en mots que no lliguen rimes,
paraules que punxen el cor
amb els silencis que res diuen.
Besos que freguen llavis trencats
amb llagues d’absències velles.
Braços que encerclen cors esberlats
i cossos que esperen mans tendres
palpant la pell nua de pretèrits moments
amb promeses que es perden de nit,
en qualsevol nit,
en qualsevol moment,
en qualsevol instant,
pretèrits moments amb promeses
que es perden de nit,
en qualsevol nit,
en qualsevol moment,
en qualsevol instant,
mots que pinten esperances
amb colors de l’arc de sant Martí
i mots amb vernís
de silencis d’anyades novelles,
un t’estimo a deshora,
una fornada de petons
que es couen al forn de la teva boca
i que calents m’arriben dins del cor
com si fossin somnis
d’antics moments viscuts.

http://desdeminoray.blogspot.com/2012/02/ya-no-preciso-de-mas-tiempo.html

Passen les hores

Passen les hores
i encara no ens acabem
de conèixer,
desfàs el fil del temps
a la vora del gran finestral,
mirant més enllà
dels somnis no complerts,
fitant entre sospirs
els nostres dits entrellaçats.
S’omple de baf
i s’entela amb la nostra escalfor
el vidre que ens separa
de l’exterior fred.
Sona dins nostre
el record del so d’aquella cançó
que vam fer nostra
i m’apropo als llavis
quan imagino el solo de saxo
retronant entre les parets de l’habitació.
Ballem en el silenci de l’estància
mentre els cossos en són un de sol.
No m’imagino mirar el rellotge
sense tenir-te al costat
i fer de mi la minutera del teu temps.
Però s’ha acabat l’instant màgic
on estaves amb mi
i sense dir-me adéu has emprés el camí
que et retorna cap a casa

Com la mar

Com la mar
que poc a poc envaeix la platja
i em mulla els peus descuidats
en una cercar etern.
Com el sol
que poc a poc camina fins entrar
pel finestral envidrat i escalfa lentament
la llar en un rodolar etern.
Com la lluna
que eix nit a nit entre cotons de núvols
i em deixa somiar amb la llum dels teus ulls
en un record etern.
Com els sons de la musica
que s’escolen pels intrínsecs porus de les parets
i em tornen el tacte del teu cos
entre un braços ja cansats en un ball etern.
Guardo dins meu quatre pedaços
d’un ahir no tant llunyà que em semblava feliç.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2012/01/eternamente-luna.html

Miro més enllà del nostre entorn

Miro més enllà del nostre entorn
veig uns núvols de tempesta,
mentre el vent despentina
les copes dels arbres
i fa volar les darreres fulles seques
dels plataners
que encara no s’ha esporgat.
Encara retronen entre les parets
els darrers gemecs
que els cossos cantaven
entre petons i carícies,
pintats per les ombres
de les aus
que voleiaven un cel cada cop més fosc.
Dempeus fito un horitzó estrany
amb un futur solitari,
qui sap si aviat sagnarà un cor
que volia cantar,
desfullant anhels enlloc de plors.
Plantaré en un jardí qualsevol,
allunyat de mi,
les llavors del que un dia vam compartir,
esperant que a l’ombra de qualsevol arbre,
neixi fort,
allò que no vaig poder mantenir dins meu,
cendres d’un incendi apassionat.

http://desdeminoray.blogspot.com/2012/01/cuatro-intentos.html