Del blanc del gebre es pinta el dia,
de vidre se’n tornen les branques de vida,
em fereixen la pell
fiblades d’agulles
sentint-me tan vell,
caient com les fulles.
S’apropa l’hivern
tot xop a l’albada
s’apropa l’instant
tot ell tan etern,
on ta mirada
m’enceta un cant.
Visquem el moment amb fent-ne un tast,
somiem la felicitat,
que n’és a l’abast,
tot tenint-ne cura de la teva amistat.
